Al galop amb Tom Mix

Quan jo devia tenir cinc o sis anys, els Reis em van portar un parell de revòlvers Colt, naturalment de joguina. Les primeres paraules del meu pare en col·locar-me la cartutxera a la cintura i enfundar-me els dos Colt van ser: “Sembles el Tom Mix.” Des de llavors l’actor formaria part dels meus ídols encara que no sabés qui era en realitat el llegendari cowboy del cine mut que l’any 1929 seria un dels portadors del fèretre de Wyatt Earp, un xèrif de debò i no de ficció. Pocs dies més tard de la mort de l’implacable Earp, es publicaria la genial novel·la negra de Dashiell Hammett Collita roja, en què el detectiu conegut com l’agent de la Continental seria una altra mena de justicier.

Si surto a parlar de Tom Mix és perquè està entre els personatges que anem recordant darrerament. Fa just un segle que Mix es casava per quarta vegada amb la també l’actriu del cinema mut Victoria Forde, matrimoni que duraria 13 anys ja que Mix, el 1932, es tornaria a casar per última vegada. La sobtada mort de l’estrella en accident de cotxe li impediria fer-ho per cinquè cop.

En un dels articles que he anat escrivint aquest estiu insinuava que tots tenim memòria curta en segons quins temes, culturals en particular. A molta gent, el cinema mut –per posar un exemple– li sembla de l’edat de pedra quan, en realitat, només té entre 90 i 125 anys. Si no són pel·lícules d’ara fa la sensació que parlem del cretaci dels dinosaures; fins i tot certes produccions cinematogràfiques de fa 30 anys es consideren més aviat del temps de Maria Castanya.

Quan dic a algú que “ahir vaig veure una altra vegada Ninotchka, de Lubitsch”, em respon: “Uffff, però.... si és de l’any de la picor!” I encara que li recordi que la cinta només té 79 anys, ni m’escolta. Vull pensar que, a part de memòria curta, tenim cultura de via estreta amb poc criteri i escassa curiositat. Oi que no diem que una casa de Gaudí és antiga? Ni tampoc que la Pietat de Miquel Àngel ho és? I menys encara d’una simfonia de Mahler; doncs, per quins set sous som així d’irreverents amb el cinema que no és recent? Serà perquè no tenia efectes especials afegits per ordinador?

La meva generació era de les que encara anàvem al cinema del poble a veure doble sessió, és a dir, dues pel·lícules més el NO-DO, el tràiler de la propera estrena i una interminable i inaguantable sèrie d’anuncis publicitaris. Total, que ens passàvem la tarda al cine... i sense crispetes! Popularment, les pel·lis les catalogàvem dient: avui en fan una d’“indis i americans”, una de “lladres i policies”, una de “romans”, una de por, una d’“amor”, etcètera. Només recordo una excepció, i és quan en feien una de Hitchcock, que aleshores se’n deia “del mag del suspens”. Mai ningú no em va explicar llavors que les pel·lícules, a part dels actors, tenien director, productor, guionista, compositor de la banda sonora, dissenyador de vestuari i un llarg equip de col·laboradors i professionals al darrere; la veritat és que jo, a l’edat que tenia aleshores, tampoc hi prestava atenció.

Anàvem al cine seduïts, sobretot pels actors de culte, i es deia: avui en fan una del Gary Cooper o del Clark Gable, de l’Spencer Tracy, del John Wayne o de l’Ava Gadner, la Mauren O’Hara, la Liz Taylor o la Gina Lollobrigida, i tot això amb el benentès que et deixessin entrar perquè la majoria de les projeccions eren No aptas para menores. Jo només somiava de ser gran; m’avorria solemnement el cine infantil o el que es tolerava que gairebé sempre anava de temes religiosos; fins més endavant no sabria que les pel·lis tenien realitzadors com ara John Ford, Orson Welles, Lubistch, Howard Hawks, Billy Wilder o García Berlanga, per citar-ne un d’espanyol. Em reconec fill de la cultura del cinema i mai no puc de deixar de parlar d’aquesta riquíssima font d’ensenyament que vaig rebre del cel·luloide.

*Josep Maria Escribano Casaldàliga, director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc