Salvar els venerables arbres

No me’n puc estar d’anar a plegar nous al noguer de Llavaners, fent-ho d’una manera imaginària i convidant a tastar-les a qui llegeixi aquest article. El noguer de Llavaners, per situar-nos, queda al peu de la vall de Siarb, la que amb tanta ufanor de natura i dignitat dels seus habitants i pobles s’obre entre la Noguera Pallaresa, una mica més avall de Sort, i fins al port del Cantó. La veiem i hi passem quan de camí cap al Pallars anem a passar el Cantó i en baixada llarga i distreta la carretera ens porta fins a Sort. El noguer de Llavaners, un noguer revellit i venerable, queda al fondal, entre Saverneda, casa vora la Pallaresa, amb el nom que ja ho indica, i el poble de Vilamur. Baixant del cantó, mireu cap a Tornafort, cap al seu aturonat i enlairat emplaçament i amb la vista baixeu per l’obaga i si fóssiu àliga o astoret, en volada de goig i frisança, arribaríeu a tocar el noguer. Venerable noguer de Llavaners, venerable noguer.

Si parlem avui del noguer de Llavaners, és per l’aplec que ahir divendres al matí s’hi va fer, arribant-hi a peu des de Saverneda. Un aplec poètic i musical emmarcat dins el Cicle d’Arbres Monumentals, organitzat per l’Associació Cultural Gençana de la Coma de Burg. L’excursió al noguer de Llavaners és la segona del cicle, que començà diumenge passat als avets de la coma de Perosa, ribera d’Isil amunt, i segueix avui al salze de la Font del Camp, a Farrera, per acabar demà al til·ler dels Reguerals, allà dalt entre la Torreta de l’Orri i Montenartró, a tocar de l’estació d’esquí de Portainé. En cadascun d’aquests arbres, la trobada és animada, en cos i ànima, per música, dansa i cançons, expressions artístiques en llaor, com si es tractés de gojos, als arbres. Ahir, al noguer de Llavaners, el solsoní Roger Mas, que té cor de roure i posat d’alzina de les comalades d’Odèn i de Canalda, hi va cantar, i la dansaire Anna Rubio es va fer branca i fulla anoguerada.

Saludem i felicitem la gent de la Gençana de la Coma de Burg, per aquesta i altres conjuncions que fan, com el festival Muda, perquè ens apropem i ens fan notar encara més les bones vibracions i les sensacions de la naturalesa que ens volta pels quatre costats. En el Cicle d’Arbres Monumentals, comptem amb l’ajuda i col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu, implicat des de la primeria en les activitats culturals, que més enllà dels valors del patrimoni natural, són les que mantenen la vida i el batec humà en aquestes valls del Pirineu. Així, en cadascuna d’aquestes trobades vora els arbres, i tornem-los a nomenar, perquè fer el recitat dels noms dels indrets ja és un gust de poesia: noguer de Llavaners, avets de la coma de Perosa, salze de la Font del Camp, til·ler dels Reguerals; en cada trobada, personal del Parc de l’Alt Pirineu ha fet una explicació sobre l’indret, complement de la revolada artística.

Els arbres, venerables, mereixen tota l’atenció. De fet, atrauen la nostra mirada i contemplar-los ens fa notar el temps i els anys, dècades i algun segle de la seva vida, empetitint-nos i gronxant-nos com una fulla al grat del vent de tardor. Són arbres vells, gairebé tots masegats pels hiverns i les calorades d’estiu, sacsejats pels vents i ferits per la destral o la malícia humana. Arbres que cal salvar, que cal mirar de mantenir vius, quan tenen al costat l’amenaça de desaparèixer. Aquí a Andorra encara hi hauria d’haver una estima més acusada, un vetllar-los amb més cura, ja que en queden pocs dels que hi havia envoltant les prades. Encara en queden a les ribes, alguns de grans, que si bé no arriben a ser monumentals, sí que tenen el seu valor. En aquest respecte, no ens enganyem a voler conservar només els arbres més vistosos i amb corpenta i vellúria; erraríem. Tots, vells o joves, i si són fruiters encara més, han de ser tinguts en compte. Nogueres, pomeres, perers, serveres, saücs, pruneres, pinyoners, avellaners, que encara donen cada tardor fruita i tret de les nous, queda estesa al peu de l’arbre, que plora amb llàgrimes de color perquè aquell delit d’abans, d’anar a collir-la o a plegar-la, veu que la gent d’Andorra d’avui en dia no el té, ni se li endevina. I que ens implora, quan veu que la maleïda heura el comença a caragolar amb l’ànim d’enfilar-se amunt i escanyar-lo i cap podadell acut a deslliurar-lo.