“Una qüestió de sobirania”

L’altre dia vaig tenir l’honor i l’immens plaer de ser invitat, juntament amb el Sr. Francesc Cerqueda (ex-síndic general), i amb el Sr. Joan Massa (ex-secretari general del Copríncep Episcopal) a la presentació del llibre als mitjans de comunicació, editat pel Govern d’Andorra, intitulat Les ràdios andorranes, una qüestió de sobirania, de Maria Jesús Lluelles, amb el documental que l’acompanya, del qual són autors els Srs. Toni Ubach i Albert Roig, essent-ne la coordinadora de tot plegat la Isabel de la Parte. Audiovisual que encara no he pogut contemplar. La presidència corresponia a la Sr. Olga Gelabert, ministra de Cultura.

He de dir que he engolit el llibre en una nit i una tarda. Suggestiu, sintètic, profundament acomplert, didàctic, alliçonador, compromès llibre, fruit d’un minuciós i científic treball portat a terme per Maria Jesús Lluelles, alumna a la facultat de lletres de Saragossa, com jo mateix, i en la què es llicencià. Remenant tot tipus d’arxius, públics i privats elabora una història de Ràdio Andorra i de Sud Ràdio, durant cinc anys de rigorosa investigació i conseqüent síntesi. Llibre d’obligatòria lectura, segons el meu modest parer.

El que realment m’ha interessat –excel·lent l’escriptura de Lluelles– és el retrat que fa de l’Andorra de la segona meitat del segle XX, en la qual s’insereix. La guerra de les ràdios, com se l’ha anomenat, així com Fhasa, així com la necessitat de la reforma de les institucions, amb els seus dos jalons importants, la Memòria de la reforma de les institucions andorranes, document elaborat pel Consell General l’any 1978, acordat per unanimitat, i la Constitució del 1993, després de llargues i no sempre fàcils negociacions entre Consell General i Coprínceps.

Molt encertat, al meu entendre, qualificar la qüestió de les ràdios com una qüestió de sobirania. Qüestió d’Estat, que en diria jo. Com ho era Fhasa. “Andor­ranitzar Andorra”, a fi d’esdevenir Estat modern –Estat, ja ho era, però sense Constitució i separació de poders– i reconegut internacionalment. És curiós això d’andorranitzar Andorra: sembla una concomitància, però no ho és. Es plasmà materialment en la creació de l’Escola Andor­rana a totes les escoles del Principat: escola francesa, espanyola i St. Ermengol i Institut Janer. Podem dir que tenim un model excel·lent d’educació. Així com en la creació dels Arxius Nacionals, la Biblioteca Nacional i l’Institut d’Estudis Andorrans. Avui a més, amb la Universitat d’Andorra. Recuperar el patrimoni nacional com diu Lluelles

Dic tot això, perquè en aquells anys la qüestió d’Estat –i la de les ràdios ho era– unia tot el Consell General. Hi havia gairebé unitat absoluta, més enllà dels legítims tactismes. Tothom tenia clar el què es volia. Ara, em sembla que no.

Moltes vegades m’he preguntat si Andorra ha actuat amb més llums, amb més prudència, amb més seny, amb més gosadia i amb més unió de tots alhora, quan es tracta de lluitar contra elements exteriors. O bé quan es tracta de temes que no considera que no són tant a la contra, el país és més passota i més dèbil i dispers, i menys unànime en la seva política.

Alhora em pregunto si avui l’adhesió a la UE no és una qüestió d’Estat. Jo penso que sí, i que cal fer-ho molt bé, i amb llums i prudència!, establint bases, criteris, acordant els mínims diplomàtics (saber el que es pot dir ara i el que no, per dir-ho després). Aleshores, per què no hi ha unió entre els andorrans en aquest tema, dividits en partits i partits, i en tàctiques i estratègies i posicions diferents? No és una qüestió de sobirania –com la Maria Jesús Lluelles qualifica les ràdios a Andorra– aquest document d’adhesió a la UE? Per tant, no hauria d’existir una posició negociadora unitària per part dels andorrans? O no? Per cert, això del vademècum de guanys i pèrdues, jo fa mesos que ho dic des d’aquesta modesta tribuna....

Allò que no em semblaria bé és que d’aquesta qüestió se’n fes només un programa electoral d’un partit o altre. No entraré en les subtileses, tàctiques o estratègies sempre legítimes de si s’han d’aturar les negociacions fins després de les eleccions generals, tema perillós, per cert, pel fet dels resultats que puguin sorgir de les eleccions europees...–, però no em semblaria massa adient que els partits polítics andorrans fessin de l’adhesió l’únic contingut dels seus programes electorals.

Potser sí, que avui hauríem de portar a terme un nou procés d’andorranització d’Andorra, com m’ha suggerit la lectura estimulant d’aquest gran llibre de Maria Jesús Lluelles de la història ben recent de la nostra història present, que, per a molts, pot semblar fruit de l’edat mitjana. Això no fa més que certificar la pèrdua d’identitat andorrana, dia a dia, identitat que no vol pas dir tancament, sinó obertura total al món, però amb els peus ben ancorats a la terra del país. És un llibre anti-Trump, i anti els que diuen i proclamen que primer són ells i després els altres.... Aquest llibre de sobirania és un llibre que diu que, en tot cas, “primer tots”. Gràcies Maria Jesús Lluelles, Albert Roig, Isabel de la Parte. I també Govern d’Andorra.

Sobirania que cal defensar, tot essent conscients que avui en dia els estats de la Unió Europea han perdut part de la seva sobirania per una idea i realitat superior com és Europa. Quan Lluelles i jo, per exemple, parlem de sobirania, no té res a veure amb la “sobirania” de la ultradreta i dels xenòfobs. Però és clar, també, que Europa ha de respectar al màxim possible la identitat, sobirania i particularitats “d’un dels Estats més vells d’Europa”, com és Andorra –en paraules del jurista Porcioles, al pròleg del Manual Digest.

El que van aconseguir els andorrans amb el tema de les ràdios, avui sembla bufar i fer ampolles, i en canvi, donada la complexitat del tema i la complexitat institucional, va ser un dels fets més costosos i importants del segle XX andorrà. Així ho constata Lluelles.

Aquest llibre és una lliçó de com i per què negociar la sobirania andorrana. I negociar, és clar, significa do ut des: jo cedeixo en això, i tu en això altre. No és així? Dret romà, oi? Sabent, però, que pel fet de ser petit no s’ha de tenir por, però tampoc actuar amb supèrbia estèril.

Rotundament vull dir, molt modestament, que una qüestió d’Estat està per sobre de qualsevol partit. Si no som capaços de posar-nos d’acord en això, millor apagar el llum i tocar el dos. I ben entès, Andorra sempre ha volgut romandre a Europa i sempre hi romandrà.

Com diu Maria Jesús Lluelles: “Posteriorment, quan Espanya aconsegueix fer-se amb Ràdio Andorra, se situa en condicions de paritat amb França, que controla Sud Ràdio. Al voltant de les emissores s’havia teixit una teranyina d’interessos de la qual no escapaven ni els coprínceps ni el Consell.”

“Els conflictes generats al voltant de les ràdios van ser fruit d’unes circumstàncies històriques que, unes dècades més tard, van evolucionar per convertir en aliats els països veïns que al principi eren competidors. Paral·lelament, les reivindicacions sobiranistes del poble andorrà, vinculades al control de la radiodifusió, van servir per a impulsar el procés de reforma institucional.”

“El problema sorgit al voltant de les ràdios esdevé una oportunitat per a modernitzar les estructures polítiques; l’espasa que tallarà el nus gordià entorn de la radiodifusió serà la Constitució, que aportarà la solució final al tema competencial.”

“Les ràdios andorranes, una qüestió de Sobirania”, és saber distingir entre el que és qüestió d’Estat i les legítimes però alhora només posicions partidistes per construir un edifici o un altre, una carretera més amunt o més avall, per exemple. Andorra és Europa, per això cal també ser respectada. I Andorra també ha de respectar.