Per a quan, un civisme constructiu, pedagògic i integrador?

Soc veïna d’Escaldes-Engordany i no soc vegana. Encara menys una vegana radical disposada, com està passant a França actualment, a assaltar carnisseries o escorxadors en hores nocturnes. Però tinc tres gosses estupendes que formen part de la meva família i no m’agrada el civisme sancionador que promouen els comuns de les parròquies centrals del meu país.

Tots volem carrers nets, almenys tots els ciutadans que ens considerem cívics. Per a nosaltres mateixos i perquè Andorra és un destí turístic on gairebé tots, directament o indirectament, vivim del turisme. Tanmateix, no tots ens adherim al discurs sancionador d’alguns comuns que criminalitzen els propietaris de gossos i, per extensió, de mascotes en general. Ja se sap, els gossos pixen i caguen, com la gran majoria d’éssers vius d’aquest planeta.

Desconec quina part de la població d’Andorra té alguna mascota. A Espanya i a França, per exemple, la meitat de la població té almenys un animal a la seva llar. Són xifres prou importants per incentivar una bona convivència entre els ciutadans propietaris d’animals i aquells que no ho són. Potser mètodes senzills i no sistemes costosos i sofisticats d’identificació d’ADN que fan pagar justos per pe- cadors.

El civisme s’ensenya des de la infància, a les escoles i a les llars. I per als adults que no han entès el significat del concepte, les normes i les sancions són certament necessàries. Però no són suficients ni una veritable solució a llarg termini. En realitat només són una part ínfima del procés, perquè el civisme s’ensenya i es fomenta. I entenc que, a més de normes, traves i penalitzacions econòmiques, els comuns ens haurien de parlar de sensibilització, de responsabilitat i de respecte mutu entre persones i envers els animals. I haurien d’incentivar l’ajuda als voluntaris d’associacions com Bomosa, Laika i Apapma, i propiciar a les escoles el contacte dels nens amb els animals (recordo una mestra de l’escola primària francesa d’Engordany que tenia una xinxilla a l’aula i cada cap de setmana un dels seus alumnes se l’enduia a casa seva). I explicar-los que els gossos fan molta companyia a la gent gran que viu sola, i els obliga a sortir de casa almenys dos o tres cops al dia. Que els gossos de rescat ajuden a salvar vides. Que els gossos policia milloren la seguretat dels car­rers. Que els gossos pigall incrementen l’autonomia de les persones invidents. Que alguns peluts són companys ideals per a nens amb autisme i que altres avisen a temps els diabètics d’una pujada imminent de sucre. Que un animal és un membre més de la família, una responsabilitat quan és cadell i també quan es fa vell. Que no es pot abandonar ni maltractar. Que s’ha de fomentar l’adopció de les mascotes abandonades i no el tràfic o la cria incontrolada i lucrativa. I que tothom que vulgui ha de poder gaudir, encara que sigui llogater, d’un company de quatre potes.

Sens dubte és aquesta mena de discurs, constructiu i pedagògic, el contrari de moralitzador, repressiu i amenaçador, que voldríem escoltar aquells que ens estimem les nostres bèsties. Un discurs que proposi un pla global d’integració dels animals de companyia en el dia a dia de les nostres ciutats. No tan sols actuacions puntuals a tort i a dret sense sospesar les conseqüències nefastes a curt termini com l’increment dels abandons o la disminució d’adopcions a la gossera o a la gatera. Al meu entendre, es tracta de fer una Andorra cívica com han aconseguit alguns països europeus del nord. Països on l’abandó i el maltractament animal han quedat caducs i és una realitat compatible amb convivència i carrers nets. Un objectiu que necessitarà temps i perseverança, perquè algunes persones incíviques no estan disposades a evolucionar en els seus hàbits.

Tinc uns veïns, de la meva edat més o menys, que en vint anys no han recollit cap excrement del seu gos, que viu tot l’any a la intempèrie. Demanar a gent així que ruixin els pipis, paguin un impost per tenir gos o facilitin la identificació de l’ADN del seu animal sembla, malauradament, surrealista.