'Primera pedra', a Cal Pal de la Cortinada

Quan ens trobem dins d’una casa pairal, antiga, vella de temps, es nota en les estances la càrrega de les vivències protagonitzades pels qui hi van tenir la llar. Cal Pal de la Cortinada és una d’aquestes cases pervingudes de segles enrere, herència d’unes èpoques on el treballar la terra i la roda anual de les estacions marcava les passes dels dies i permetia consolidar casa i nom. Els estudis que ha fet l’Albert Pujal, entre altres temes, de les cases andorranes –treballs sempre polits, sòlids i editats amb el toc de solemnitat que tant els escau– ens porten als Pal de la Cortinada del segle XV, quan aquelles parets escoltaven el batec dels padrins, dels joves, dels fadrins i els plors dels que hi naixien, batec, que eren paraules, ensenyaments, consells, expressats amb aplom i escoltats amb respecte. Era la continuació, el lligam entre els padrins que al capdamunt de la seva vida, miraven les noves generacions amb goig i esperança, perquè era senyal d’acarar el futur amb el caliu de la llar ben encès.

A Cal Pal de la Cortinada, dimarts passat, en l’acte d’inauguració com a espai sociocultural, hi havia un detall que és mostra de la sensibilitat envers aquell passat que va fer possible aquest present: a la cuina, hi eren simulades les flames del foc encès, aquell foc que segurament durant segles va endolcir els rigorosos hiverns i escalfar les escudelles de tot l’any. Flama que colrava els rostres ja prou afaiçonats pel sol, aplegats al rotlle, i flama que feia enlairar el fum xemeneia amunt per senyalar en sortir la presència, el ser, el compromís: aquí hi ha els Pal. A la fumera, vista des de les altres cases, i des de Cal Pal quan veien el fum sortir de la resta de veïnat, hi llegien els vells andorrans el codi no escrit però après, sabut, que els donava caràcter de pertànyer a un indret, segurament habitat des dels primers compassos de la prehistòria neolítica. I aquest fet lligat a la vida en simbiosi llar-habitant, de tan marcat senyal etnològic, ha estat així fins fa poc més de mig segle, quan el fum de les xemeneies va començar a perdre’s en el cel emportat o esfilagarsat pels nous aires de modernitat.

En comprar Cal Pal de la Cortinada al seu darrer habitant, Antoni Torres Armengol, l’any 1955, Serafí Reig, pare i padrí de la Maria Reig i del Carles Enseñat –amfitrions de l’històric acte de renovar a Cal Pal el sentit i el sentiment d’identitat col·lectiu d’Andorra– ho va fer amb la visió preclara de preservar un llegat patrimonial de bella estampa arquitectònica i amb càrrega històrica. I amb aquesta finalitat, seixanta-tres anys després, la seva filla, amb aquell impuls i guió ben traçat que la caracteritza, fa per obrir les portes de Cal Pal per conformar “un espai per fomentar la reflexió sobre la identitat, els orígens i el patrimoni natural i cultural d’Andorra”. I s’estrena l’espai que relliga societat i cultura, amb un projecte expositiu anomenat Primera pedra centrat en el coneixement i difusió de l’antiquíssim patrimoni cultural de les Valls d’Andorra, que el trobem des de les prades riberenques, engolit o aperduat per la creixença urbana, i fins a les altes comes i cimes de la muntanya, on resten com a testimonis de tantes generacions i generacions que van treballar la terra, les pastures i el bosc. L’obra pictòrica de l’artista Jordi Fulla, que dona visió concreta a cadascuna de les pedres de cabanes, orris, camins i parets, obrades amb pedra i prou, és un encoratjador inici del nou espai sociocultural de Cal Pal de la Cortinada. Pedres posades fa mils d’anys algunes, arreglades, disposades per tal de ser aixopluc real i també, amb la seva contemplació amb gairebé veneració, cau de somnis.

Celebrem l’aportació física, l’obertura de Cal Pal, i l’aportació conceptual –com a primera pedra– de discurs envers els valors i si em permeteu dir, les essències que configuren Andorra, aspectes característics dels països de muntanya que en el cas del Principat d’Andorra s’amalgamen íntimament també en la seva projecció històrica. Felicitem la Maria Reig per la iniciativa que contribueix al pensament i a la reflexió sobre un passat que ha d’estimular el present. Ella, que a Cal Joan Antoni d’Encamp ha viscut “el fer casa”, amb el respecte en mirar enrere i amb aquella estimació sentida de què parlava mossèn Ramon de Canillo manifestada per la seva mare Maria Moles, traspassada a final de setembre, és ben conscient que l’Andorra actual precisa de reflexió, de pensament, de posada al dia en els valors de l’humanisme, sense els quals la traça dels camins a emprendre i a seguir fa tortes. Entendre això, ja ens fa tenir molt de guanyat.