Salvar Grandvalira

Al llarg de la setmana hem pogut llegir amb satisfacció com s’ha arribat a un acord per a la continuïtat de la societat Nevasa, integrada per Saetde i Ensisa, que comercialitza la marca Grandvalira, és a dir, les estacions de Pas de la Casa-Grau Roig i Soldeu-El Tarter. No hi ha dubte que és una molt bona notícia i que, per tant, cal felicitar els promotors de l’acord, perquè satisfà alhora els comuns de Canillo i d’Encamp, la resta d’accionistes i, evidentment, el país sencer. Es manté així un dels motors econòmics més importants d’Andorra: el domini esquiable de Grandvalira, un dels més grans d’Europa, i al qual s’afegirà l’estació d’Ordino-Arcalís en el percentatge oportú, oferint així un nou producte a la marca després que Saetde passés a ser el soci majoritari de Secnoa.

Però un cop superada la crisi, cal fer-se unes quantes reflexions, perquè a l’hora de penjar-se medalles tothom se situa a primera fila. Però la realitat és que hi ha hagut algú que per molt que vulgui aparèixer com el gran salvador no ha estat part important en la solució, sinó més aviat el contrari. Cal posar èmfasi que no hauríem arribat fins aquí si no hagués estat per la fermesa de Joan Viladomat a l’hora de defensar els interessos de Saetde, o el que és el mateix, de Pas de la Casa-Grau Roig, i en conseqüència, també d’Encamp, i evitar perjudicis majors.

El projecte Grandvalira ja feia dies que mostrava signes d’esgotament i l’accionista majoritari de Saetde, Joan Viladomat, així ho havia constatat alertant sobre la diferent percepció que mantenien els dos socis en relació a com gestionar una empresa comuna. Molts ens preguntàvem a l’acabar la passada temporada, davant del rum rum creixent pel malestar que hi havia entre les dues societats, Saetde i Ensisa, com és que el Govern no intentava mediar entre els dos socis per salvar la marca si tan important i estratègica és per al país i el sector de la neu. La resposta que ens vam trobar va ser tot el contrari del que ens esperàvem: l’executiu de Toni Martí va donar llum verd a la construcció de la plataforma d’arribada de la pista de l’Avet. Aquesta decisió governamental va omplir definitivament el got de la paciència de Saetde, que constatava una vegada més com l’administració pública prenia partit descaradament cap a un costat de la balança de Grandvalira, les estacions de Soldeu-El Tarter, en un greuge comparatiu cap a Pas de la Casa-Grau Roig.

I resulta que quan Joan Viladomat pren la decisió, dràstica certament, però encertada, de liquidar la marca, aleshores tot són laments per part d’alguns dels nostres polítics, això sí, amb el cap de Govern al davant. Amb el pas del temps, i a mesura que es concretava la liquidació, era evident que Toni Martí havia d’arreglar un problema amb el qual no podia arribar a les eleccions: un actiu com el del trencament de Grandvalira en el seu bagatge hauria malmès les perspectives electorals del seu partit. Però per molt que ara es vulgui donar una determinada visió positiva sobre el paper del cap de Govern en aquesta crisi, ningú ha d’oblidar que un no pot jugar a ser piròman i després pretendre ser el bomber. O el que és mateix, un no pot anar de salvador després d’haver provocat la trencadissa, per molt que s’esforci en la retòrica a fer veure el que no és. I en aquest punt deixo aquesta reflexió.

És important recordar com es va arribar a crear Grandvalira per deixar constància que hi ha maneres d’actuar en què prevalen els interessos generals, interessos de tothom deixant de costat els partidismes, i sobretot per damunt de parroquialismes, a vegades contra el pensar de molta gent. Aquest va ser el cas de l’esforç conjunt que vam fer Canillo i Encamp, gràcies al qual es va gestar el que l’any 2003 acabaria sent Grandvalira. Amb això no pretenc posar-me cap medalla. Els que em coneixen saben que no m’agraden ni les medalles ni les plaques. M’explico.

El mes d’octubre de l’any 1998, el comú de Canillo, encapçalat per la bona amiga Bibiana Rossa i el comú d’Encamp, encapçalat per mi mateix, vam arribar a signar l’anomenat Acord de Meritxell que permetia unir els dos dominis esquiables de Soldeu-El Tarter i Pas de la Casa-Grau Roig, amb la construcció de dos telecadires a la zona del Pla de les Pedres. Aquell acord va ser l’expressió clara de la voluntat de les dues parts de mirar el futur amb un esperit obert i fent prevaldre l’interès general. Recordo molt bé quan l’apreciat i reconegut Francesc Viladomat em deia que havíem de fer aquella unió, que ell veia com un pas de gegant en el món de la neu aconseguint un dels dominis esquiables més importants dels Pirineus, com així va ser.

Però per a nosaltres, els responsables polítics d’aquell moment, no va ser fàcil fer entendre a la gent que era un projecte necessari per posicionar Andorra com una de les destinacions turístiques de neu més importants del sud d’Europa, just quan encara estàvem en plena batalla judicial, els comuns de Canillo i Encamp, pels terrenys de Concòrdia. Malgrat això, amb la Bibiana vam tenir molt clar que havíem de fer la unió dels dos dominis, deixant que el procés de Concòrdia seguís el seu curs. Ens vam posar a redactar l’acord i vam aprovar-lo. He de dir que tot l’equip comunal d’aquell mandat, inclosa la minoria, vam votar favorablement l’acord i vam pujar a signar a Meritxell com a signe d’unitat i fortalesa.

La iniciativa privada ha demostrat una altra vegada que té molta més visió de futur per la prosperitat del país i que treballa perquè Andorra vagi endavant.

* Jordi Mas Torres, Excònsol d’Encamp