'Alvarito' ha crescut…

Per a la família i els amics propers continua estant Alvarito, aquell nen petit que fa quatre dies vèiem sovint al pis de dalt, on vivien els avis Carlos i Cristina, que al primer contacte no podíem sospitar que construiríem una amistat sòlida i duradora.

Aquell Alvarito s’ha transformat avui en Àlvaro Rodríguez Areny, cineasta, director –de sacada– de dos curtmetratges. Amb el primer, Wolves (llops que eren els perseguidors d’un pilot britànic escapat dels nazis per Andorra) va ser escollit o admès a desenes de festivals internacionals, començant pel de Sitges.

Dijous, 27 proppassat, vam poder veure als cinemes d’Illa Carlemany la seva segona obra, Le blizzard que sembla destinada a seguir el mateix itinerari de l’anterior, començant per Sitges (on es va projectar el passat dia 9) i seguint per Aberystwyth al país de Gal·les. Andrés Luengo afegia que ha estat seleccionat entre els aspirants als premis europeus Mélies del cinema fantàstic.

Fins i tot els creadors en l’àmbit de les arts que han fet els mèrits necessaris per tenir difusió internacional i poder viure, més o menys, de la literatura o de les arts plàstiques saben molt bé fins a quin punt és difícil arribar a aquest estatus des d’Andorra.

Però és ben cert que alguns ho han aconseguit, que hi ha més que han tingut una més que notable acceptació a l’interior, i que entre els uns i els altres sumen una quantitat desproporcionadament alta en comparació al cens nacional de ciutadans. El cas d’Àlvaro és excepcional perquè es tracta d’un dels ben escassos directors de cinema andorrans vius. La producció per a la pantalla gran sempre és molt complexa i més costosa que la de qualsevol altra branca de les arts i de les lletres.

Cert que encara no ha passat del que podríem anomenar en termes esportius fase prèvia de la gran competició, que és el curtmetratge. La seva joventut permet creure, però, que pot accedir un dia no gaire llunyà a dirigir un llarg de producció internacional, si la salut i la sort en forma d’aparició d’un “caçador de talents” li arriben.

És de justícia reconèixer Le blizzard com una obra rodona, fins i tot espectacular, on el talent ha sabut superar la limitació de mitjans. Sense oblidar que en un relat petit, també en imatges, sovint és més difícil desenvolupar, concentrada, una història completa, i encara més fer-ho bé.

En començar la projecció, als crèdits podem llegir els suports del Govern, del comú d’Encamp i altres, també alguns de l’àmbit privat. I està bé, tot i que es pot intuir que les quantitats aportades no han estat grans. Fins i tot se sap els dos actors protagonistes, Aida Folch i Isak Férriz han fet les seves aportacions desinteressadament, com s’acostuma a dir. (Per cert, Férriz i Rodríguez comparteixen tragèdia familiar. Els pares respectius van morir prematurament, Álvaro i l’antic company al Diari, Fidenci).

En definitiva, Le blizzard mereix el visionat. Ho sabien les més de cent persones que es van reunir a la sala de l’Illa –primer èxit, en paràmetres andorrans–. Esperem que també el valorin als festivals i certàmens d’arreu, tant de bo amb premis, que engrandeixen la promoció. I que creixi i es difongui cada vegada més i a més llocs el cinema, el teatre, la literatura, les arts plàstiques i, finalment, tot el cabal andorrà de creació cultural i artística andorrà. Amb la persistència dels autors contra tanta dificultat i amb uns suports, sobretot logístics, d’institucions i mecenes.