A la vila de Beziers

Beziers (Ville de Beziers), possiblement el primer nom de ciutat que vaig sentir mencionar repetidament durant la meva infància. A casa, pels meus pares; també al carrer, per algun veí o company d’escola i de joc.

Què era allò de Beziers de què tant es parlava?

Fins que no vaig tenir set o vuit anys no vaig saber realment de què es tractava.

La meva mare, molt més comunicadora que el meu pare, un dia de tardor, al tornar de l’escola i després d’haver sentit un company mencionar la paraula Beziers, va ser el moment per dir-li: “mare vull saber què és això de Beziers”.

La mare, després de donar-me el berenar digué: “agafa la cadireta i seu a la meva vora”. I allí, amb l’escalfor del foc a terra a la cuina de cal Ferino, començà el seu relat. De fet, el que ella sabia era el poc que havia sentit de les converses del meu pare i padrí.

–Mira que m’ho fas una mica difícil, Peret, car no sé per on començar. Bé, ho faré per al principi de tot amb l’exemple de casa nostra: Casa Arrero de Segudet. Pels volts del 1930 era una casa molt petiteta, pobre, amb poques terres i alguna boïga cedida pel quart, tres vaques i un ruc. El teu padrí enviudà dues vegades deixant sis fills, quatre nens i dues nenes. No hi havia menjar per a tantes boques. Però no estaven sols, perquè tot Andorra també en patia. Només disposaven de la terra per subsistir i amb hiverns massa llargs que encara no sé com els passaven, val més no pensar-ho! El teu padrí només tenia una sortida, que era enviar tots els fills fora a treballar, a guanyar algun calerot per aguantar la casa i per menjar.

–I per què van anar a Beziers i no a un altre lloc? –li vaig dir. –Mira, a Beziers ja hi havia anat a treballar com a traginer el teu besavi, i per mala sort morí allí esclafat per un carruatge, i ell segurament hi anà aconsellat pels veïns de Casa Areny, ja que coneixien aquella regió francesa per haver portat el ramat a l’hivern en transhumància. De fet, d’Ordino, molts joves van haver d’anar-hi, aconsellats per altres que ja hi havien estat treballant o encara hi treballaven, per exemple del poblet de Segudet quasi totes les cases tenien família a Beziers. Una casa molt similar a la nostra va ser Cal Esteve de Sornàs, família Dolsa. En realitat centenars d’andorrans en les dècades dels anys 30 i 40 del segle passat hi feren cap per no dir fins i tot més d’un miler, eren de totes les poblacions: d’Ordino, de la Massana, de Canillo, d’Encamp, d’Escaldes, d’Andorra i de Sant Julià. De més grandet em vaig anar assabentant de més fets d’aquesta ciutat acollidora, que fins i tot s’anomenà la segona Andorra. Aquests andor-rans es coneixien tots i s’ajudaven. Van arribar a associar-se i disposar d’un local social per a tots. Es tractava d’una associació molt ben feta, participativa i amb estatuts. Un dels seus presidents va ser el futur subsíndic, Josep Baró d’Escaldes. Molts andorrans van maridar amb noies de Beziers i també a l’inrevés, noies de Beziers amb andorrans, que molts d’aquests ja amb família no han tornat. Altres han decidit fer-ho amb la jubilació. Exemple a recordar i a agrair per molts consells i favors rebuts és la família de cal Banyetes de la Massana, una pubilla d’aquesta casa maridada amb un de Beziers, per molts va ser l’àngel de la guarda, ja que ostentava un càrrec molt important dins els anomenats CRS, i ajudava a solucionar qualsevol problema concernent a documents. Casa seva a Beziers la van convertir com un consolat andorrà.

La vida a Beziers, a part del treball, molts es van culturitzar, van aprendre oficis, i encara que el treball principal era el de temporer a la verema i recol·lecta de la poma alguns van obrir comerços i els va anar prou bé. Eren treballadors valents. La prefectura de l’Herault amb el vistiplau del Copríncep els procurava una Carte d’Identite pour Andorran això els permetia gaudir dels mateixos avantatges que un nadiu fiancés.

Actualment, ja només hi queden descendents d’aquells primers emigrants. Respecte a casa meva encara romanen cosins amb família que han creat i que no han viscut mai a Andorra. I allà roman enterrat el besavi, el meu padrí i un oncle.

M’agradaria que algú molt més al corrent d’aquella migració d’andorrans a Beziers continués amb el relat històric d’una època magra per a molts andorrans, encara queda molt per escriure.

Quan em passejo per Andorra i veig carrers a la capital com, avinguda de Tarragona, carrer Ciutat de Valls, carrer Ciutat Consuegra, avinguda Salou, m’entristeixo, no tinc res en contra d’aquestes poblacions, tot al contrari, però mirant aquests cartells i plaques, el meu cap torna a la Ville de Beziers, i enfadat murmuro en veu baixa: Com pot ser que ningú hagi pensat a posar el nom de Beziers a un carrer, o una plaça, tan sols per agraïment? Com ens hem tornat, com podem oblidar tan fàcilment una vila, regió capital, que en moments difícils ens ho han donat tot?

Jo soc un simple ordinenc, sense cap poder, fill, net i besnet d’aquells emigrants temporers a Beziers, i vull fer una crida a totes les autoritats perquè el nom de Beziers figuri en algun lloc d’Andorra, no importa on, que sigui ben visible per agraïment i per conservar el record de tots aquells andorrans que en el seu dia, per necessitat, van haver d’emigrar.

I per acabar, i per la part que em toca, només em queda donar les gràcies a la vila de Beziers.