Grandesa i humanisme segons Marc Aureli i E. Macron: una qüestió de perspectiva

En l’escrit anterior hem vist com l’emperador i pensador romà Marc Aureli promou un poder vertical radicalment diferent de l’estil “jupiterí” que se li adjudica a E. Macron. Per Marc Aureli, Júpiter, déu dels déus en la mitologia romana, no és el símbol ni de l’omnipotència ni de la desmesura del líder, sinó, al contrari, del seu sentit comú i de la consciència lúcida de les seves limitacions. Només d’aquesta manera el líder fort, respectat, determinat podrà ser alhora humà, humil i atent als problemes dels seus ciutadans.

Podríem doncs pensar que Marc Aureli i E. Macron representen dos concepcions oposades del poder “jupiterí”. En realitat, no és exactament el cas com m’agradaria mostrar-ho en aquest últim article. Veurem que Marc Aureli fa sortir de l’ombra un altre aspecte del déu Júpiter, sens dubte un dels més importants, del qual em sembla inspirar-se, sinó en els actes, com a mínim en els seus discursos, E. Macron. Un aspecte cabdal del poder vertical, encobert avui pel soroll mediàtic i les gesticulacions agressives dels populistes actuals. Em refereixo a la grandesa d’ànim o magnanimitat. La grandesa d’ànim és la virtut política que consisteix a sortir dels interessos partidistes per actuar amb altura de mira. És més, contra una concepció egoista i estreta del nacionalisme, la grandesa d’ànim encoratja el líder a defensar una visió humanística i generosa del món que posa al centre de la seva acció la dignitat de l’home. Aquesta perspectiva, Marc Aureli li dona un nom: la “mirada de Júpiter”, mirada panoràmica de l’univers que prefigura, 20 segles més tard, “l’humanisme progressista” d’E. Macron.

Per començar, la grandesa d’ànim de Marc Aureli s’inscriu dins d’una visió “cosmopolita” del món. En grec, “cosmopolita” significa que l’univers –el “cosmos”– és la ciutat –la “polis”–, la nació, la casa comuna dels tots als homes. Per Marc Aureli, el món és dirigit com una societat, amb les seves lleis i normes. Millor dit és l’única i veritable societat –de la qual les societats humanes són una còpia imperfecta– perquè és l’única a ser governada per Júpiter, entès aquí com el principi còsmic i racional que dona vida, forma i ordre a l’univers. Tanmateix, el cosmopolitisme de Marc Aureli és humanístic en el sentit que el vincle que uneix en una sola i mateixa comunitat tots els humans no són els interessos financers o comercials sinó el bon ús de la raó que comparteixen amb els déus. La seva finalitat primera és el perfeccionament de la natura humana.

El món apareix així com una comunitat estructurada per un principi ordenador –Júpiter– i centrada en l’excel·lència moral dels homes. Marc Aureli fa d’aquest model macro-còsmic el paradigma de la seva pròpia acció política. Això implica per ell practicar la grandesa d’ànim: l’home s’arranca del seu punt de vista particular, estret i immediat, per examinar tots els problemes amb l’altura de mira que exigeixen els interessos de l’Estat. Repte quasi inassolible pel simple mortal de carn i ossos que és ell!

Per aconseguir-ho, Marc Aureli s’exhorta a fer tots els matins abans d’aixecar-se la meditació següent. S’ha de preparar a trobar cada dia cortesans gelosos, hipòcrites i insuportables. Que adopti doncs la “mirada de Júpiter”! Una mirada que va més enllà de les aparences, que penetra la “pell” exterior dels homes, les seves imperfeccions per contemplar nues les seves ànimes. A través ella Marc Aureli veu aquests mateixos cortesans com els seus ‘parents’, no de sang sinó “per la intel·ligència” que comparteixen tots els homes i que els diferencia dels altres éssers vivents. Pitjor o millor –es diu l’emperador romà– ells també cooperen al bé de la comunitat humana, com “els peus i els dits d’un mateix cos”. La “mirada de Júpiter” es vol així una mirada objectiva, desapassionada i neutral que permet al líder dirigir els seus ciutadans, els bons com els dolents, seguint únicament l’interès general.

Que té en comú aquesta concepció del poder vertical amb el lideratge jupiterí d’E. Macron? Al meu entendre, E. Macron reprèn dos conceptes claus de Marc Aureli: la grandesa del líder i el “cosmopolitisme”, basats tots dos també sobre la dignitat humana. Primer, seguint els passos de Marc Aureli i dels Clàssics, E. Macron defensa en els seus discursos una concepció humanística de la grandesa: una grandesa que rau en la noblesa moral i el decòrum de la persona. En l’homenatge vibrant que va rendir l’any passat a Simone Veil, el president va lloar la “dignitat” i “humanitat” de la “gran dama”: l’antiga ministra de la Salut va ser capaç de fer abstracció dels insults i atacs més violents contra ella quan va emprendre la llei de l’avortament. E. Macron reconeix així que la verdadera grandesa és una ètica i una estètica, quan els populismes actuals la redueixen a la pura força dels primats.

Segon, E. Macron vol encarnar un nou humanisme polític, vital en uns temps on els nacionalismes exacerbats fan perillar l’equilibri planetari mundial. Així, al passat setembre, en el seu discurs a l’ONU, E. Macron va condemnar amb fermesa –sense nomenar-lo explícitament– el nacionalisme brutal i egoista del president americà. Revoltat, no va dubtar en qualificar-lo de: “poder del més fort que condueix necessàriament al conflicte i a la fractura”. E. Macron va apel·lar a “construir un humanisme contemporani”, “a l’alçada de l’home”, un humanisme que fomenta el multilateralisme i la solidaritat entre les nacions. En resposta al Make America great again, el “cosmopolitisme” del president francès –per reprendre les seves pròpies paraules– “dona de nou al món la seva grandesa”.

L’actual president francès defensa doncs un humanisme progressista que, al meu entendre, pot recordar el poder jupiterí de Marc Aureli. Tots dos comparteixen la visió d’una comunitat humana que va més enllà de les fronteres i dels particularismes. Tots dos promouen un lideratge de raó, alhora digne, obert i estructurador. Tot i així, voldria acabar l’article amb un matís. És important subratllar que l’humanisme d’E. Macron topa tristament amb la dura realitat: la del càlcul polític i dels egoismes nacionalistes actuals. Sense anar més lluny, l’escàndol de l’Aquarius en el qual el president gal es va negar durant setmanes a acollir els immigrants, les tensions que el drama va generar amb el ministre d’extrema dreta italià M. Salvini han revelat els límits del multilateralisme. Aquest episodi tràgic posa un cop més palesa la poca solidaritat entre els països del nostre continent, incapaços, encara avui, d’impulsar junts una verdadera política europea d’immigració. El temps sols dirà si el nostre Copríncep francès aconseguirà exemplificar l’humanisme contemporani del qual pretén ser el campió i convertir el seu ideal de grandeur en grandesa d’ànim.

*Jordi Pia-Comella, Professor associat Universitat Sorbonne-Nouvelle, professor invitat HEC-Paris i membre de l’Institut Universitari de França