Vocació de semàfor

A l’octubre del 2017 vaig publicar un article a aquest diari sobre el centenari de la revolució russa que sembla que no va agradar al nostre ex-ambaixador sociata a Madrid. El mateix dia de la publicació de l’article, a mig matí, rebia de l’exdiplomàtic un Whats­­App, la captura de pantalla del qual reprodueixo:

Vaig pensar que, a manca d’una Congregació del Sant Ofici, els guardians de l’ortodòxia de les esquerres, els voluntaris vetlladors de la seva puresa doctrinal, continuen actuant com als vells temps de l’enyorada clandestinitat, fent de franctiradors des de qualsevol teulada o... caverna. O, com deia Marsé, fent de semàfors vivents.

Seguint la tradició dels comissaris polítics (els d’altres religions reben el qualificatiu inquisidors) no toleren dissidents, volen gent apletada que pensi com ells, és a dir, que no pensi; gent que actuï com ells, és a dir, que no actuï. Incapacitats per al diàleg; impossibilitats (ara) d’emprar instruments revolucionaris de reeducació (com la cheka), el seu raonament front de la dissidència és l’insult i invariablement el comiat de l’heretge amb un “adeu!” o un “bon vent!” que creuen ofensiu, sense que pugui passar pel seu cervell doctrinal que serà un alliberament per als destinataris.

He esperat més d’un any per a comprovar si el coherent Sr. Pujadas tenia ganes, o si les seves ocupacions professionals, com a servidor de confiança del Govern (bolxevic?) de Toni Martí, li deixaven temps (i llibertat) per defensar el seu pro comunisme.

Intuïa que una contesta pública i argumentada per part del Sr. Pujadas era molt improbable. Tinc present experiències viscudes amb gent d’un estil intimidador semblant; dels que deien a Federico Sánchez: “camarada, et faré una autocrítica”; encara que he d’admetre que mai havia tractat amb ningú que es permetés la familiaritat de parlar del “pepe stalin”; gent propagadora de consignes, hàbils en l’obscuritat, experts a moure’s a zones tèrboles, especialistes a tirar la pedra i amagar la mà, però extremadament fràgils a la llum, potser pel seu pànic teològic que hom descobreixi que les seves idees són un colossal bluf: només per decorar, mai per actuar.

Tractar l’univers concentracionari del Gulag, els processos de Moscou, les purgues als dissidents, l’extermini per fam de milions d’ucraïnesos com “passes endarrere inexcusables” entra dins del tolerat per la timorata doctrina oficial que els partits comunistes europeus van haver de refer als anys 80 del segle passat, després de dècades de negacionisme i de donar voltes al “culte a la personalitat” o al “burocratisme” i altres lleus crítiques al règim stalinià; una rectificació lamentablement insuficient. Dir que Stalin va ser un “bastió” contra el nazisme, és un exercici de cinisme o un recurs per a crear confusió? Com es pot oblidar la complicitat entre Stalin i Hitler durant el primer any i mig de la guerra? Es pot obviar que el pacte germano-soviètic del 1939 va propiciar la invasió de Polònia per les tropes nazis i la de Finlàndia i les repúbliques bàltiques per l’exèrcit rus? Quin “bastió” era el protocol annex al pacte que el Kremlin i els partits comunistes satèl·lit van amagar i negar fins a la glàsnost de Gorbatxov?

Potser Pujadas no creu el que diu, i com els esquerranistes de saló de Últimas tardes con Teresa només seria un personatge pagat de si mateix, “penosament obstinat a seguir representant el seu antic paper de militant o conjurat”. Marsé, el 1965, predeia amb detall: “Amb el temps, uns quedaran com a farsants i altres com a víctimes, la majoria com a imbècils o com a nens, algú com a assenyat, cap com a intel·ligent, tots com el que eren: senyorets de merda”. Gràcies pel seu interès, Sr. Manuel Pujadas! però als vells socialdemòcrates no ens passa res; seguim treballant a generar i aplicar idees per avançar, per progressar, per acabar amb la pobresa i la ignorància, per lluitar contra la cor­rupció, per fer compatibles les polítiques socials d’igualtat i solidaritat amb la democràcia, amb el respecte dels drets humans i les llibertats, per defensar la separació de poders, la independència de la justícia i l’autonomia de la societat civil. Seguim negant-nos a col·laborar en aventures totalitàries, per això acceptem el pluralisme, l’alternança i fugim de maniqueismes i de les mentalitats fossilitzades; ah... i sense tenir por de fer pactes; això sí, sense fer-ne, com el de Molotov-Ribbentrop: pacte entre dos totalitarismes.

Crec, per contra, respectant les idees i opinions de cadascú, que els que s’ho han de fer mirar molt seriosament són els hereus dels coherents comunistes ibèrics que, entre altres mèrits, van cobrir tècnicament i políticament l’assassinat d’Andreu Nin (un altre típic feixistitzant?) per l’NKVD el 1937. Hereus –i alguns apologetes– de l’experiència de cent anys de socialisme totalitari i del gran “salt endavant” que van fer els comunistes, dirigits per Lenin, amb la implantació de la dictadura del proletariat a Rússia.