A l'estimat amic Jesús Babià

El Jesús Babià se n’ha anat sense fer soroll, tal com era ell, pausat, silent, però amb una gran força interior sempre a punt per col·laborar en pro de la cultura de la terra pirinenca. Perquè el Babià ha estat un home de cultura, una peça clau de la cultura a la vila d’Organyà i a la vall de Cabó, indrets on tenia casa. I també ha estat un bon col·laborador en les iniciatives encaminades al coneixement i salvaguarda del patrimoni romànic del Pirineu.

Em dol no haver-lo pogut saludar els darrers anys amb la freqüència en què ho havíem fet a la dècada dels anys noranta quan ell era regidor de cultura a l’ajuntament d’Organyà (primer amb l’alcalde Antoni Vila i després amb l’alcalde Joan Busquets), conseller del Consell Comarcal de l’Alt Urgell i ja entrat aquest segle XXI, com a membre actiu de la Comissió Homilies d’Organyà i de la Fira del Llibre del Pirineu. Sí que ens hem trobat d’esquitllada algun matí allà al Bar Nando d’Organyà, allò que entres perquè has quedat amb algú i veus a la taula del fons a mà dreta el Babià junt amb la Maria Lluïsa, la seva dona, amb el diari desplegat i fent tertúlia amb amistats seves d’Organyà. El darrer dia que el vaig veure, deu fer cosa d’un mes llarg, va ser passant per Organyà amb el cotxe i ell i la Maria Lluïsa eren a la cantonada de l’Oleguer. Els vaig veure i els vaig saludar amb un toc de clàxon, costum habitual que practico en veure algun amic tot anant en cotxe. Si el Jesús no hagués marxat ara a final d’octubre, el proper dia que en haguéssim vist, fes dies, setmanes o mesos, li hauria dit: us vaig saludar tal dia, que passàveu per allà.

El Jesús Babià, com he dit al començament, era home de poc soroll, però tenia caràcter i expressava les seves idees. Lector assidu i constant de premsa i de revistes, a més de llibres (el seu extens fons és dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell), estava al dia de l’univers polític i li regiraven els ànims les declaracions d’intencions toves i sense to ni so que de tant en tant sentim de la classe política. Ell en deia “perdre el temps”, i que “s’hauria d’anar per feina”, perquè, en aquests o altres aspectes, com la protecció del patrimoni cultural, “potser hi arribarem massa tard”. En una entrevista que li va fer l’Isidre Domenjó, publicada en el número 14 de la revista Pirineu Actual, de juny del 1990, quan el Jesús tenia 56 anys, hi notem aquella manera seva d’expressar, amb una frase curta, la preocupació per si les coses es feien prou bé. El tema de l’entrevista era centrat en l’art romànic, especialment estimat, admirat i estudiat pel Babià, però hi aflora també un altre dels seus neguits, el respecte cap a la natura i el medi ambient: “Crec que furgar les nostres arrels del passat i si és possible recuperar-les en un termini immediat, i em refereixo en especial a tantes esglesioles romàniques espargides per les nostres muntanyes, bé val tot el nostre interès. Pel present tot­hom se’n preocupa de viure’l amb joia o amb ximpleria. El futur vindrà per si sol tal com nosaltres l’hem preparat i, tal com van les coses, ens carregarem la Terra en quatre dies, i em pregunto si tindrem futur.”

El Jesús Babià també va ser a primera fila en valorar el patrimoni prehistòric que trobem escampat amb profusió per la comarca de l’Alt Urgell. Ell va ser qui em va dir: “has de marcar la ruta dels dòlmens de la vall de Cabó”, quan m’encarregaren les primeres rutes a peu i en bicicleta promogudes pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell, a inicis del 1992. Vam quedar per l’endemà just al Bar Nando i se’m presentà amb l’estudi publicat als anys setanta per l’Institut d’Estudis Ilerdencs sobre els dòlmens de Cabó, realitzat per Miquel Cura i José Luis Díaz Coronel. Al cap de mitja hora, ja érem a cavall del meu Land Rover anant a mirar cadascun de l’enfilall de dòlmens que tan plàcidament i amb força antiga trobem a la vall de Cabó. Gràcies a ell, la ruta va ser una realitat.

A Cabó, el Jesús hi tenia casa, primer compartida amb una colla d’inquiets amics d’Andorra i de la Seu, com ara el Sergi Mas, i després ja per ell sol i la família. I no cal dir que es va implicar en la vida cultural del municipi, tal com ho va fer a Organyà. L’Associació Amics de la Vall de Caboet el va tenir entre els membres actius, i a més de publicar el butlletí, van apariar, entre altres accions, el dolmen del Molí de Favà i sobretot fer les representacions teatrals de l’obra Arnaldeta de Caboet, pubilla de les valls d’Andorra en temps del catarisme, escrita i dirigida per l’Esteve Albert, que va trobar en el Jesús un bon i sofert col·laborador.

El record, però, que més estimo del Jesús Babià és la seva implicació en l’associació Amics dels Pontarrons, creada el 1996 per a la salvaguarda del patrimoni romànic de l’Alt Urgell, motivada per mirar de salvar i fer transitable el camí i les arcades dels pontarrons romànics, entre la Reula i Tresponts. La primera visita de cara a recuperar el camí que hi vaig fer, fou en solitari, la tarda del dia 7 de juliol del 1992, diada de Sant Ot. Ben aviat, el Jesús s’hi interessà i a part de portar-me unes tisores d’esporgar de mànec llarg, un plàcid migdia de tardor, en venir-me a veure desbrossant a mà el camí, em va portar pa, un botifarró i oli de les oliveres del seu vinyet d’Orga-nyà. “Mira” –em va dir, decantant l’ampolleta per vessar l’oli, “sembla or”. Us puc assegurar que aquell color daurat de l’oli del Babià i el gust del pa sucat encara el tinc present i li vaig agrair i recordar en públic en les actuacions que vam fer Amics dels Pontar­rons, allà als Pontarrons, fressat pel Segre, a Sant Martí d’Ansovell, a Tresponts, a la Boadella.

Que reposis en pau, amic Babià. Sempre et recordarem.