El col·lapse de la compassió o fer nosa

El nostre amic Plensa, sí, el de les imatges enlairades i assegudes, mirant-nos, al carrer Prat de la Creu, deia l’altre dia que “el soroll del món és tan intens que cal fabricar físicament el silenci perquè existeixi. Un silenci poderós que ens permeti des de dins escoltar i entendre els altres, que ens permeti rescatar la imatge de tots els que han quedat atrapats pel soroll als plecs de la indiferència”.

Penso jo també que, avui, caldria reinventar i fabricar la compassió. Vivim en un món on tot es banalitza, no només el mal total, sinó les diferents imatges d’aquest, els seus petits trossos, com deia Arend. I quan dic tot em refereixo a qualsevol possible sentiment que tingui a veure amb la vida o amb la mort. Un dels valors que, malgrat les aparences, més han desaparegut és el sentiment de la compassió.

Els psicòlegs ho anomenen “el col·lapse de la compassió”. Per exemple, sentim més la mort d’una persona que la d’altres moltes. En aquest sentit, Stalin deia, precisament Stalin, catedràtic en genocidis, que un mort era una tragèdia, i que un milió de morts era una estadística. (Fa dies que l’ONU diu que 13 milions de iemenites poden morir de fam si la guerra continua.). Bé, i què?

Al meu entendre, hi ha diverses maneres de manifestar-se el que en diem compassió en el nostre món tan mediàtic, consumista, publicitari. Hi ha el que podríem anomenar “ compassió institucional” que, en principi, hauria de ser i em sembla que ho és, almenys a Andorra, on tot és més observable, comparable, i on podem ser més personalment compassius, per ser petits, és la que es porta a terme envers les persones que més necessiten rebre aquest sentiment de la compassió. I no és només per la necessitat material.

Hi ha molta necessitat de compassió moral i psicològica. La justícia també ha de ser compassiva. I no ho dic per dir. (Abans que els advocats poguéssim assistir al Tribunal de Corts ­-que lluny oi?, i que a prop, oi?- hi havia els dos consellers generals raonadors que procuraven que les sentències dictades pels jutges fossin més humanes, és a dir, més compassives.)

També hi ha el que anomeno “compassió publicitària”, aquella que cal “ vendre”, sí, sí, vendre, productes, medicaments, exemples de persones famoses dins d’una banalització cínica i obscena, gurus que curen solituds, que es compadeixen dels altres simplement entrenant cossos i esperits.

A voltes, exercim la compassió per tranquil·litzar-nos la consciència. I una altra –no sempre, és clar- absolutament interessada però que serveix per desgravar fiscalment. Això succeeix a altres països, amb famosíssimes i altruistes fundacions

Però, és clar, què és la compassió?. L’Alcover-Moll la defineix com “ sentiment de dolor per sofriment o desgràcia d’altri”.

Prové del llatí “cum-passió” i no és altra cosa que patir amb l’altre. Al meu entendre, és aquell sentiment que es té, se sent, es porta a la pràctica no perquè sigui un deure ni una necessitat; s’exerceix perquè en cas contrari no es podria continuar vivint. No és tampoc una tècnica, però cal ensenyar-la, perquè compassió és sinònim de bondat, i aquesta sempre cal ense-nyar-la. El filòsof francès Emmanuel Levinas diu que “ res no té, en aquest món, més sentit que la compassió”. I ho diu bé Levinas, perquè vivim en un món on fan nosa els vells, les persones discapacitades, els que no rendeixen. Ai!

Avui, els models que es “venen” arreu són l’èxit, el benestar, la salut (artificial o no), la competitivitat, i per tant el “col·lapse de la compassió” ha assolit uns graus altíssims. Per això, la compassió és una manera de sostreure el dolor a la solitud. Com diu el pensador portuguès Tolentino Mendoza, “una cosa és patir amb l’altre i una altra cosa és patir en lloc de l’altre o projectant-se en l’altre”. Jo crec que no és una simbiosi. Sabem que no ens correspon curar, ni podem, però tan o més important que la cura és ser-hi presents. I per això descobrim en la compassió que la vida és més nua del que és habitual, la mirada ferida per l’adversitat, i que cada dia hi ha més exclosos, rebutjats, suprimits amb bones paraules i sobretot amb silencis públics i privats.

Quan exercia d’advocat vaig descobrir que el dret no és una reglamentació de la vida col·lectiva plasmada en una normativa formalista i asèptica, sinó que es fonamenta en un esquema de valors al servei de la dignitat i la igualtat. La compassió n’és un dels cabdals.

Nietzche deia a “l’Anticrist” que “hom perd la força, si es compadeix”. Traduïa una visió cínica de la moral de l’amo... Filosofia al capdamunt del rànquing.

Penso que a Andorra podem prendre el pols- malgrat sigui un sentiment- al grau de compassió del que gaudim i el que projectem . No? El crit del qui pateix ens arriba sovint sense mots. Només cal aguaitar i escoltar els silencis. I soterrar la indiferència.