Susanna i el vell PSC

Haig de confessar que he sintonitzat molt, i de ben segur ho continuaré fent, amb Susanna Vela, per sobre de les seves declaracions repetides diversos dies al web d’aquest diari. I que una sorpresa, una discrepància parcial i eventual no ho pot canviar.

La sorpresa va sorgir fa temps, quan el PS va acordar concórrer a les llistes parroquials per a les generals de l’any vinent amb Liberals. A primera vista semblaria una barreja impossible de líquids com l’aigua i l’oli. I per això, fa algun temps, vaig recordar que, en projectes electorals, hi ha sumes que resten i separacions que multipliquen.

Més claredat es pot trobar en el lema elevat a titular: “O voten el PS amb Liberals o guanya DA.” Més clar i a la vegada de record inevitable a aquella campanya de l’antic PSC a Catalunya: “Si tu no hi vas [s’entenia que a votar] ells [el PP d’Aznar] tornen.” I van tenir èxit. Una cosa és la legitimitat legal i una altra el dubte ètic sobre la fórmula del “tots [o gairebé] contra uns”, per treure’ls el poder.

D’entrada, i repassant l’entrevista, resulta que l’aliança va encaminada a obtenir un acord per a reformes generals, però sense renunciar a la ideologia i fent campanya per separat. Reformes realment importants i necessàries com ara de la llei electoral (que pot haver decidit arribar a aquesta coalició, com explicaré), la de la nacionalitat, el Codi de l’administració…

Tanmateix puntualitza Susanna que encara no han consensuat el programa comú per a alguns d’aquests possibles canvis transcendents com ara sobre la doble nacionalitat o la persistència del Coprincipat, hom intueix que amb l’avortament com a rerefons.

Rebaixar els anys de residència requerits per accedir a la nacionalitat ha estat una proposta reiterada del PS, “aconsellada” pel Consell d’Europa. Amb la possibilitat del doble passaport –reconeguda públicament pel mateix excap de Govern Marc Forné– han estat, entre d’altres, propostes reiterades dels socialdemòcrates, rebutjades sempre pels liberals i, també, més que hagi estat per omissió, per DA.

Una altra de les propostes repetides i que semblen absolutament justes ha estat la reforma de la normativa electoral, sobretot pel que fa a les parròquies. Si és en els comicis locals, perquè l’opció majoritària, per petita que sigui la diferència, obté un avantatge en el nombre de consellers que condemna l’oposició a un paper poc més, o gens més, que testimonial.

Si parlem de les generals, un sol vot més pot donar a una opció els dos consellers generals –ja va passar una vegada, si la memòria no ens traeix–. Aquestes dues realitats impedeixen els acords entre candidatures diferents després de conèixer els resultats, tot i que la suma dels seus vots directes constitueixin una gran majoria. D’aquesta manera, els pactes només poden ser abans d’anar a les urnes, el que s’anomena preelectorals.

I aquesta és la raó de fons en l’aparentment estrambòtica –alguns han dit contra natura– de la coalició que s’està muntant i ja s’ha aprovat a diverses parròquies. Sempre havíem dit que la manera de plasmar la representació dels ciutadans segons els vots no es canviaria mai, perquè qui guanya cada vegada –qui sigui– no pot tenir cap interès a reformar el sistema amb el qual ha arribat al poder.

Si s’arriba al canvi de l’ordenament legal en aquesta matèria, com en la nacionalitat, hi haurà més racionalitat en ambdós àmbits i, encara més, serà un pas important per a la justa i desitjable homogeneïtzació del conjunt de la ciutadania. El dubte és saber, arribada l’hora de la veritat, fins a on es podrà arribar en l’aplicació d’aquestes bones intencions. El cas d’una eventual abolició del Coprincipat, com s’acostuma a dir “són figues d’un altre paner”, i l’escepticisme sobre una reforma tan profunda, d’un dels pilars, de la Constitució, es torna absolut.