Plataforma de reflexió (i II)

Nou estudi sobre la ubicació d’un possible aeroport a Andorra.

Pot estar bé somiar, o fins i tot també elucubrar. D’aquests pensaments, en poden sortir idees innovadores, atrevides, i fins i tot originals. Ara bé, a l’hora de prendre decisions i de fer despeses, cal tornar a tocar de peus a terra. Cal gestionar amb cura els diners que són de tots. I això ho han de tenir molt present els nostres polítics, els responsables d’institucions i/o d’organismes o cambres. I en aquest sentit, ens sembla llençar diners l’estudi que la Cambra de Comerç ha demanat, referent a la possible ubicació d’un aeroport a Andorra. Estem parlant de 100.000 euros.

Si ja ens costa la ubicació d’un heliport, que dit de passada és molt menys invasiu, com podem pensar en un aeroport, tant per “invasiu” com per acústicament molest?

Endemés, tots hem sentit dir que l’aeroport de Katmandú és perillós. I resulta que l’amplada i llargada de la seva vall triplica amb escreix qualsevol de les nostres valls. Siguem seriosos, i parem de fer volar coloms.

Treballem en col·laboració amb la Seu d’Urgell, amb la Generalitat i amb el govern espanyol, per assolir tenir vols internacionals de capacitat mitjana, amb París, Londres, Balears...

Treballem perquè la circulació des de la Seu d’Urgell fins a Andor­ra sigui força fluïda, i parem de malbaratar diners en projectes estèrils.

De la nostra identat nacional:

–Què hem fet tan malament perquè siguin tan o més emprats com a idiomes vehiculars, el castellà, el francès o bé fins i tot el portuguès?

Ens deia un dia un bon company, “la nostra riquesa és el fet de ser capaços de parlar amb un nouvingut, en castellà, en francès, o, fins i tot, certes persones, en anglès”. I tenia raó. Però aquesta raó acaba aquí. Ja que per a nosaltres deixa de ser riquesa quan després de 5, 10 o fins i tot de vegades 15 anys continuem parlant amb ells en el seu idioma. I aleshores passa a ser la nostra pobresa cultural.

És preocupant escoltar, en llocs com per exemple a l’administració, persones que parlen entre elles en castellà o bé en francès. Tampoc pensem que es faci cap esforç en aquest sentit en el món de la banca.

Pensem que és lògic i enriquidor que una mare o un pare vulgui ensenyar al seu fill o filla el seu idioma d’origen.

Dit això, ens sembla quasi bé diríem d’obligatori compliment aprendre la parla del país que ens acull.

Potser hauríem de donar només la residència privilegiada després de demostrar la integració a Andorra, i especialment amb el domini del català.

Però tots sabem que un clau no pot entrar per la cabota. I en aquest sentit, pensem que des del ministeri de Cultura, cal una reflexió profunda, i de retruc una important tasca d’identitat a realitzar, assolint així que els nouvinguts, sentin i desitgin fer també una mica, o molt seva, la nostra cultura.

Sobre la nova seu de la justícia:

–Molts han sigut els ciutadans que hem estat sorpresos per l’embalum del nou edifici de la justícia que estem construint.

Moltes han sigut també les persones que ens han fet aquest comentari.

Necessitem una seu de la justícia tan gran? En tenim importants dubtes que ens semblen raonables, en una època en què pensem que cal ser prudents amb la despesa pública.

I per això ho manifestem.

Nova llei i reglaments sobre allotjaments turístics i sobre els hotels:

–Pensem que no som agosarats si diem que de ben segur tots els ciutadans desitgem anar millorant en tots els sentits la nostra oferta turística.

Ara bé, ja us diem des d’ara que discrepem en la forma i en els terminis que planteja el ministeri de Turisme.

Quan viatgem, veiem i, per tant, som capaços de comparar i de valorar l’oferta que tenim. La nostra és força correcta.

Fa encara no 4 dies, en un restaurant de tapes, ens sembla que és el més important que hi ha al cèntric carrer Ferran, a Barcelona, d’aspecte impecable, ens va sorprendre que els lavabos no fossin accessibles per a persones amb problemes de mobilitat.

O bé en aquell restaurant a París, al qual només s’accedia als lavabos per una escala de cargol estreta i de difícil accés, fins i tot per a persones sense problemes físics.

Des del ministeri de Turisme, i amb el vistiplau del Consell General, es pretén equiparar hotels i apartaments d’una categoria X, amb els de per exemple Barcelona, quan tots sabem que a Andor­ra el coeficient d’ocupació varia entre el 40% i el 55%, i en canvi a Barcelona està entre el 80% i el 90%.

Cal comparar el que és comparable.

S’autoritzen noves promocions d’allotjaments turístics per solucionar el problema de pisos que no s’han pogut vendre, afavorint així grans inversors, i paral·lelament, castigant propietaris d’apartaments que els lloguen correctament i en condicions des de fa anys.

Ens asseguren que en l’elaboració del tals reglaments hi van participar hotelers, però no hi va ser acceptat el col·lectiu dels apartaments turístics. L’esmentada informació ha sigut contrastada. Això potser és anticonstitucional!

Anem creant més i més normes, convertint l’administració en una burocràcia feixuga, força vegades de difícil comprensió, donant als tecnòcrates no elegits un poder que no els correspon.

Que fàcil és des de la comoditat de darrere un despatx, posar més i més normes, amb un coneixement parcial de la realitat!

El nou acord de Grandvalira:

–Vam llegir fa poc més d’un mes que el cap de Govern s’involucrava personalment a intentar reconduir la marca Grandvalira com a unitat conjunta, amb la venda d’un forfet únic. I aquest acord ja és realitat, i això per a 12 anys més.

Volem felicitar efusivament l’assoliment d’aquest acord, i totes les persones que ho han fet possible. Doncs això sí que és d’interès nacional.

Moltes són les persones que ens alegrem d’aquest resultat, fins i tot molts dels habitants i comerciants i hotelers del Pas de la Casa, contradient així les penoses declaracions que fa uns mesos va fer el president de l’Associació de Comerciants del Pas de la Casa, en el sentit que no li preocupava el trencament de Grandvalira. La unió ben entesa sempre és positiva.

*Jordi Montané Teixé, Enric Martí Pedescoll, Sergi Benet Mas i Conrad Cerqueda Torres