En la llum de la Cerdanya

L’Antoni Ubach fa teoria de les relacions antigues entre els cerdans i els andorrans. Marxa segles enrere fins a l’albada de la història escrita per mirar de trobar rastre dels fets significats encara més enrere, a la prehistòria. Diu que Andorra i Cerdanya tenen un mateix patró de civilització, comú, propiciat per la dedicació a la ramaderia i l’orografia de muntanya. Hi vol trobar similituds amagades en els replecs de la història i sondeja per això els raonaments que en matèria de manifestacions expressives prehistòriques li assenyalen els entesos, com el Pierre Campmajó, el gran estudiós dels gravats a les roques i la petja dels homes antics a Cerdanya. Amb el Campmajó l’Antoni Ubach s’hi troba a gust, perquè li permet parlar i respirar sense haver de fer el silenci del qui no troba en l’interlocutor el ressò que voldria a les seves expressions. És a dir, s’hi pot entendre i verament s’hi entén. Els gravats del Pui de la Massana són un bon motiu per conversar de l’antigor latent en l’aire i en la llum de Cerdanya i en una mida més petita, en l’aire i en la llum de les valls d’Andor­ra.

Carenejaven i collaven sempre que en tenien necessitat, aquella gent agrupada de fa quatre mil anys, en relacions comercials i d’aprenentatge. Entre Cerdanya i Andorra una jornada de bon caminar permetia als cerdans accedir a unes primàries transformacions de mineral en metalls, ja que a les esquerdes de les muntanyes andorranes els afloraments de coure eren evidents, ben al contrari del que passava a la plana de Cerdanya. Més cap aquí, quan ja es generalitzà l’ús d’eines de bronze i ja no cal dir amb el ferro, els forns a mig camí entre Andorra i Cerdanya, emplaçats a la vall del Madriu i als vessants transitables de Vallcivera, les relacions ja foren més enllà d’un intercanvi de coneixements per passar a un intercanvi d’idees, a una projecció sobre el territori –cadascú en el seu– de la manera d’entendre la vida diària i de les manifestacions del pensament i de l’ànima col·lectiva. Qui sap si les marques de la Roca de les Bruixes de Prats, com afirma Campmajó, aquelles ratlles més profundes i llargues, no són la manera humana de mostrar, de marcar, de modelar en la duresa de la penya la capacitat d’obtenir, gràcies a eines de metall obtingudes de la mateixa naturalesa mineral, granalla o polsim, destinats a ritus de veneració a un indret molt concret.

En la llum de Cerdanya s’hi nota el pas de tanta història, malgrat pugui semblar difuminada en aquell bressol de línies d’horitzó poc anguloses, només més marcades i tot i així vistes en la llunyania, en la retallada serra de Cadí. Aquí, a Andorra, la mateixa llum, aquesta, l’andorrana acompanyada per la remor constant dels rius, també ens porta per l’aire el batec de la història, malgrat també i justament pel davallar constant de les aigües pugui semblar que els segles de la història abans de la història escrita s’han escolat avall. Sigui com sigui, a llevant de la terra andorrana i a ponent de la terra ceretana els llaços culturals van i venen en un silenci antic, en el silenci de la munta­nya abans viscuda i manejada, treballada, en tota la seva extensió, des del fons de la vall principal i fins a les collades. És un silenci que contrasta amb la vitalitat diguem-ne sorollosa del fons de la vall i que a llevant de la Valira i a ponent de Segre harmonitza en la manera de fer postneolítica –com en diu l’Antoni Ubach–, en l’albor d’un retrobament de les essències fonamentades més en l’indret, en l’entorn més immediat configurat per la geografia, que en l’embolcall urbà, el de l’aglomeració humana. Entre nuada i nuada del teixit de la cultura apilada de tants segles, s’han conformat aquelles essències.

A Puigcerdà, en aquell “podium ceretanum” on els andosins anaven a escoltar de la mà dels ceretans històries d’elefants i que va servir als romans com a àugur per dir allà a septentrió acarada a migdia hi posarem “Julia Lybica”, avui i demà el teixit de la cultura ens embolcalla –com un càlid tapaboques burell– en les III Jornades de recerca de Cerdanya, celebrades cada dos anys i que suposen un aparador molt notable que ens mostra els estudis recents i les noves aportacions o bé reinterpretacions dels que ja queden superats, en matèria d’arqueologia, d’història medieval o contemporània i de patrimoni cultural aperduat o en vies de desaparició.