“L'andorrà atípic”

No cal que digui ni que expliciti ben fefaentment que estic a favor de la llibertat d’expressió, salvant (ai, que difícil i hipòcrita és l’expressió) l’honor i la intimitat. Per això, encara més, penso que tothom és lliure d’escriure com vulgui, quan llegeixo anàlisis ( ?) respecte al nostre país. Em refereixo concretament a l’assaig (?) intitulat i premiat amb el premi Espasa 2018, “Lugares fuera de sitio”, de Sergio del Molino. Ben entès que he estat temptat de no fer cap comentari per no fer-li publicitat indeguda. A més he de dir que em cita, de manera molt correcta i fins i tot afable pel que fa al “ meu Boris” novel·lístic. (És curiós que darrerament em citen sovint per la novel·la que vaig publicar l’any 1982, de manera totalment irònica, corrosiva, en la qual m’interessava més l’escenari que el personatge extret de l’hemeroteca, per atzar, i que sempre havia vist, i veig, com a personatge de revistes com “Hola”, o programes de “Sálvame”, mitjans del Regne d’Espanya).

Per tant, no tinc res a dir personalment a l’autor Sergio del Molino sobre la meva persona com a escriptor.

Sí que m’ha causat un cert atordiment el que descriu, i com ho fa, d’Andorra, l’any 2018, almenys és l’any de la publicació. He seleccionat ad libitum alguns dels seus paràgrafs:

-“No hay peor lugar en el mundo, para quien busque la paz de la montaña, que este Wall Street pirenaico.”

-“Su propia constitución como estado tiene algo fantasmal e imprescindible, llena de peros.”

-“Andorra es un estado independiente y soberano, pero hasta 1993, el poder político y administrativo estuvo en una ciudad extranjera, La Seu d’Urgell. Hasta este año tampoco ingresó en Naciones Unidas ni hubo gobierno democrático que pudiera llamarse tal.”

-“Todo el mudo en Andorra vive bien.”

-“Es difícil tomarse en serio Andorra cuando Andorra hace equilibrios entre lo anacrónico feudal y lo moderno democrático, entre la belleza de las montañas y la fealdad de la hiperurbanización, entre el capitalismo más burdo y descarnado y la socialdemocracia más amable y esmerada.”

-(Parla de les Escaldes- Engordany)“… la Andorra millonaria se expresa en ella, en sus restaurantes, en sus hoteles, en sus oficinas bancarias y en su museo Carmen Thyssen, la actual reina oficiosa del país, que se ha propuesto desasnarlo con más exposiciones de arte al nivel del Louvre o de su propio museo de Madrid.”

-“ningun extranjero puede ser el propietario completo de una empresa: Es así por ley”.

-“… de La Massana proceden las familias más poderosas”.

-“Es un andorrano atípico ( Villaró), si es que hay un tipo andorrano más allá del perjuicio y la caricatura del especulador avaricioso con la casa llena de figuritas de Lladró y cuatro coches de lujo en el garaje”.

-“… Hay dos personajes –dos aventureros– más cercanos en el tiempo que dicen más sobre Andorra que todos los pliegos del Manual Digest. Uno se llamaba Fiske Warren, y el otro, Boris Skósirev”.

No sé on s’ha assessorat ni amb qui ha parlat, excepte amb el bon amic i escriptor, de veritat ho dic, Albert Villaró al qual qualifica “d’andorrà atípic”. Jo em pregunto com som els andorrans típics. Per altra part dubto molt que el Villaró li hagi descrit Andorra com ho fa Sergio del Molino. O no l’ha escoltat bé o no l’ha entès en absolut.

Perquè no hi hagi dubtes, penso que sóc bastant observador amb el meu país, i accepto de molt bon grat qualsevol crítica que pugui venir de l’exterior i per descomptat de l’interior. Però el menyspreu, i una certa riota i befa que noto en la descripció d’Andorra, dels seus habitants i de la seva estructura institucional em deceben profundament en un home a qui premien amb l’Espasa 2018. Si descriu Andorra –que conec– com la descriu, no sé el que deu dir de les altres poblacions qualificades com “fuera de sitio”, i que no conec físicament, excepte Llívia.

No vull de cap manera caure en la temptació del “i tu, més” o de parlar del país d’avall, d’on és l’escriptor, primer perquè hi vaig néixer, segon perquè hi vaig estudiar durant molts anys, i allí vaig aprendre a analitzar amb rigor els països, les societats, grans o petites, primer al seminari de Barcelona, durant dotze anys, després a la Universitat de Saragossa, estudiant Història Moderna i Contemporània, i després capbussar-me en arxius: el Nacional Histórico de Madrid, “l’Archivio secretto” del Vaticà, el de l’Orsay de París, etc.

Per fer un assaig cal assessorar-se molt, tenir nervi i rigor, observar i escoltar molt, anar sense perjudicis i dialogar molt amb els habitants del país, a l’estil de Josep Pla, el mateix Cela, i els periodistes de raça.

Lleugeresa, banalitat, superficialitat, parti pris? Jo no gosaria escriure un assaig, entre periodístic, històric, sociològic i cultural d’un petit poble (i menys d’un Estat, encara que petit) on viuen, treballen i moren persones, moltes han vingut cercant feina des del Regne d’Espanya i d’altres llocs, sense contrastar bé les dades, opinions,... I suposo que molts s’han fet andorrans o no, és igual, però són éssers veritables, certs, determinats, persones, i no té res a veure amb el tipisme i l’atipisme. Ho sento Albert, pel que et conec, no et mereixes que et qualifiquin d’atípic. Certament no és tot escriure des de l’epidermis i amb ulleres de sol. I sobretot escriure no és un trencaclosques en què les peces es col·loquen segons ens vingui de gust. Un país se l’ha de trepitjar, immergir-se en ell, parlar molt i escoltar més, sobretot si es pretén el premi Espasa 2018. Guardant, això sí, la necessària fredor intel·lectual per rebre les dades.

Un país cal trepitjar-lo, no passejar-lo.

Certament, que Andorra –com arreu, per altra part, però això no és cap consol– ha de millorar molt, però en els temes reals, no en els inventats. Més justícia, més igualtat, més fraternitat, més llibertat i tot fet amb rigor i prudència, perquè no son aventurers.

I ben entès, no puc compartir això que es diu a la contraportada d’aquests llocs “fuera de sitio”: “su anacronismo, su vocación de lugar molesto que estropea la armonia de los mapas”. Mira per on, Antoni, a mi em plauen sobretot els llocs diferents i els que trenquen la uniformitat dels mapes. En tot cas que ho preguntin a Colom i companyia...

Ah, i ben entès: enhorabona pel premi!