Sembla mentida!

Passava fa 60 anys a Canillo. Un grup de quatre o cinc nens acabàvem de fer alguna canallada i ens va sorprendre la mare d’un dels meus amics. Es va dirigir a mi, dient-me: “Sembla mentida que sent fill del mestre facis aquestes coses!” Als altres nens no els va fer cap retret, tampoc al seu fill. Alguns anys després vaig aprendre que aquesta actitud –la de la bona senyora– és un exponent de mentalitat dominada pel prejudici, amb els seus mites i estereotips.

El “sembla mentida!” s’ha convertit avui en un substitut del debat entre propostes polítiques en competència; és l’argument prepolític preferit dels que es consideren propietaris inamovibles de la cosa pública; sense arguments per defensar la seva pràctica política, el mantra també els serveix per tapar-se les vergo­nyes de l’absència de propostes.

La reacció de l’establishment andorrà a l’anunci primaveral d’uns possibles acords electorals entre L’A i el PS ha estat un revelador del pensament autoritari dels caciquismes que consideren el país com a patrimoni i se’ls encenen totes les alarmes quan veuen perillar aquesta possessió.

El diàleg –o el debat– ha deixat pas a una exigència d’explicacions dels que ostenten el poder –i dels seus acòlits– al proïsme, per la gravíssima culpa d’una suposada incoherència o de l’hipotètic trencament del seu cur­rículum historicopolític; uns pecats basats molt en certs arquetips populars, en caricatures i escassament en el que diu la ciència política.

D’una forma comminatòria o, si més no, invasiva, intenten un dia rere l’altre impel·lir-te a donar explicacions sobre unes opcions personals o col·lectives que afecten els drets i llibertats de cadascú i que hom creiem, fins ara –almenys en la nostra àrea geopolítica–, protegides per les lleis, la Constitució i convenis internacionals. Dins de l’inventari de bajanades (arguments?) que hem pogut llegir han arribat a comparar l’acord andorrà amb la coalició italiana Movimento 5 Stelle–Lega.

Davant els propòsits inquisitorials, la resposta més freqüent és la passiva: fas un examen de consciència donant per bo el retret i mirant en què has errat per haver decebut el teu acusador. Una altra reacció seria respondre a l’agressivitat amb la mateixa moneda: “Doncs vosaltres tampoc sou un exemple de coherència!” O simplement els engegues a pasturar o els demanes al teu torn explicacions sobre els lingots d’or o els papers de Panamà. La possibilitat de contestar a les bajanades amb d’altres bajanades no és recomanable, però a alguns nacionalcatòlics del país els podríem preguntar: “Què fa la Democràcia Cristiana hongaresa governant en coalició amb l’ultradretà Orban, que tampoc no vol importats?”

El tradicional relat conservador per justificar la patrimonialització en favor propi de la política ha sofert una forta sotragada; l’antic millor enemic, l’adversari més confortable i més útil que havien fabricat durant dècades –personalista, infal·lible, avinagrat, hostil al debat, biliós, obcecat, superb i aïllat dins i fora d’Andorra– ja no compta per a res a l’escena política.

La incomoditat de la gent de DA davant el nou escenari és evident: ja no tenen un fòssil com a adversari; ara es troben enfrontats políticament a una confluència de gent normal que vol fer pactes concrets, amb socis concrets i respectant les expectatives de l’altra part.

El periodista Fernando Delgado –que conduïa A vivir que son dos días, a la SER– ho explicava molt bé el març del 2008: “El punt de confluència no és en el fals centre, sinó en la capacitat de diàleg en democràcia; és la democràcia ben exercida la que evita les radicalitats d’una i altra banda, aprofita tot el que tots tenen en comú i permet a la flexibilitat dels esperits fer compatibles diferents plans de progrés.”

Els “plans de progrés” socialdemòcrates són el resultat de tres principis: la igualtat entre els ciutadans, la cerca del benestar material de la societat i l’aprofundiment de la democràcia.

Els rasputins de DA, davant la inconsistència ontològica del seu candidat acabat d’estrenar, han de construir de pressa i cor­rent un nou enemic: els seus trolls s’afanyen des de fa unes setmanes.

També els seus incondicionals de ploma posen la seva cullerada –com el de la Lega-5 Stelle–; la darrera cosa que he pogut llegir és un monument a l’eclecticisme, inservible per als interessos dels amos. Alguna cosa passa: o no estan triant els bons plumífers o potser aquests no s’avenen a actuar de mercenaris d’idees caduques. Malgrat tot, continuen amb el mantra del “sembla mentida!”. Com deia Camus, els verdaders obstacles al progrés són “plutôt dans les préjugés ou la bêtise”. I d’ambdues coses n’hi ha molt en el think tank de DA.

Em temo, però, que no hem de ser gaire optimistes sobre si aquest conglomerat d’interessos, que en els darrers vuit anys ha capturat tots els poders de l’Estat, serà capaç de tenir una actitud de fair play en la contesa electoral pròxima.

L’episodi quasi bolivarià del tràmit d’urgència de les tretze lleis és tota una declaració de guerra... electoral.