“Fer coses”

L’altre dia, un entranyable-entranyable amic, parlant d’una persona que deté un càrrec institucional, i davant dels meus dubtes, que modestament considero raonables, sobre la qualitat de la seva governança, em refutava, tot dient-me: “Però fa coses.”

I és cert, “fa coses”. Em vaig guaitar el meu amic i després, intentant reflexionar, vaig concloure: “fer coses” no significa res més que “fer coses”. I, a vegades, és més raonable i prudent “fer menys coses” i fer-les bé (i no dic pas a gust de tothom que això és una senzilla utopia impossible).

Fer-les bé, aquesta és la qüestió. És a dir, fer-les de qualitat. I pensar-les molt abans de fer-les. També se’m pot replicar dient que “errare human est”, i és cert. I que els polítics abunden més entre els que no fan res o gairebé res, que entre els que fan quelcom. I és possible que tinguin certa raó els que així opinin.

Però també hi ha el perill de prendre els ciutadans com a conillets d’Índies per portar a terme proves i experiments per part dels qui comanden. Per això, penso que abans, molt abans d’actuar cal consultar molt, ser molt modest i fugir de la hiper­activitat, dels gestos triomfalistes i de les contínues manifestacions d’autosatisfacció als mitjans de comunicació, que lògicament magnifiquen els que proclamen que fan “moltes coses”.

A vegades, a Andorra, succeeix sovint, es confon la comunitat de la qual ets responsable com a governant (parlo de tot tipus d’institució, no específicament del Govern) amb una empresa privada. I un país, una parròquia, una institució pública no és una empresa privada, ni els que comanden representen un consell d’administració. La diferència? Una de ben diàfana: el bé comú, és a dir, el de tots, no només el dels accionistes o clients. El bé de la ciutadania, o almenys el de la majoria. (I avui, a Déu gràcies, en l’àmbit social sembla que tenen més cabuda també les minories.)

Per això, comandar un comú, per exemple, no només consisteix a portar una bona i moral gestió dels cabals públics –és a dir, que no es desvien fraudulentament o sí–, sinó governar. I això vol dir política: és a dir, elegir en quins béns poden gastar-se els cabals públics –és a dir, els nostres–, i quins béns afavoreixen més el bé comú. I quins no.

Llegia l’altre dia una entrevista amb l’arquitecte de la Nuvola de Roma, Central Ferrari i Beverly Carter Center, Massimiliano Fuksas, que textualment deia que “a Europa sobren polítics i ens falten bons gestors”. Jo l’entenc i més essent italià, però jo penso que el que manca a Europa, i arreu, són bons polítics, i sobren molts gestors per als quals el bé comú i les persones passen a segon pla. Manquen homes i dones amb cap polític que es preocupin del bé comú de tots, no dels interessos dels seus grupuscles, confluències, partits o com es vulguin anomenar les diferents associacions, trampolins per conquerir poder.

No es tracta de fer “moltes coses”, però sí que unes quantes, les bàsiques, les facin bé, com són esborrar les grans desigualtats, no aplaudir la hipocresia i que parlin menys de Drets Humans i que realment els facin complir. Moltes cerimònies per commemorar morts i cementiris de guer­res passades, i propiciar ara, encara que sigui indirectament, la mort en vida de milions d’éssers humans, avui. Les democràcies reals, no només formals –si en queden–, que facin l’impossible per “ fer moltes coses” en aquest sentit. I és important el silenci dels morts, però cal escoltar el crit dels que encara viuen i no tenen res. Oi Europa? Oi tribunals internacionals? La injustícia arreu, és el campi qui pugui. Moltes reunions, moltes assemblees... Els vells historiadors comparen la situació actual amb la que es va viure entre la fi de la gran guerra i l’Alemanya nazi, l’Espanya franquista i la Itàlia mussoliniana. Si no es vigila...!

I a casa nostra? No podem pas ser una excepció!

Es vol rellançar el comerç. Sens dubte, és el gran problema. I el turisme de qualitat. I vertebrar noves comunicacions...

D’entrada, el poder adquisitiu està sota mínims als països del costat per la lenta depauperació i asfíxia de la famosa classe mitjana (una cosa és la macroeconomia, i l’altra, la butxaca del contribuent). Ampliar les voreres, “avingudes de qualitat per a turisme de qualitat”, sempre és bo, però això per si sol, a part de poder passejar els que ho poden fer, no millorarà per si sol el comerç, la base fonamental de l’eufòria andorrana dels darrers 80 anys. Això s’ha acabat, agradi o no! I fer festetes importades, i en anglès per ser més universals (?), sembla que pugui disfressar la dura realitat: el supermercat andorrà s’ha acabat, ens plagui o no. Hi haurà racons dels país –per no dir zones– que sense adonar-nos aniran convertint-se en una mena de guetos o lúmpens pal·liatius, si no es tenen els ulls ben oberts

Els turistes de qualitat –són molt pocs al món–, si n’hi ha, cerquen altres llocs. Fer tot Andorra zona per a vianants? Això ajudaria el comerç? Com en algunes ciutats italianes que tenen un centre històric esplèndid? A Andorra el tenim?

Mentre no hi hagi alternatives a l’alcohol i al tabac, i els diferencials de preus amb els països veïns no siguin rellevants, és gairebé impossible redreçar el sistema. Per altra part, fer un país d’excelsa tecnologia, punt de referència europeu, com a mínim, i contemplar l’agonia del comerç qua falis, no és cap solució per a la majoria de les persones que es guanyen, o no, la vida darrere d’un taulell, més professionals? Segur, seguríssim, però aleshores els sous no poden ser els que són. I alguna cosa passa en aquest país quan molta gent d’aquí va a comprar al país del costat, a la Seu d’Urgell, perquè els preus són més barats que aquí. I a l’inrevés, molta mà d’obra puja del país del costat, què ha passat?

Sí, sí, “fer moltes coses”, i què més?

Que no succeeixi mai que Andorra es converteixi en una mena de país fantasma: grans i àmplies voreres, quantitat d’aparcaments luxosos, teatrals sales de congressos, famoses i luxurioses, esplèndides pistes d’esquí, innombrables hotels de totes les categories, munió de bars i restaurants, camps de futbol a dreta i esquerra, un monumental palau de justícia, biblioteques, museus (menys el Museu Nacional: almenys en això haurien encertat: ara no el visitaria ningú), i com en una pel·lícula de ciència-ficció, o en un western de Sergio Leone, no hi hagués ningú, és a dir, no hi hagués persones. Seria horrible, oi? Ja ha passat en alguna ciutat dels Estats Units amb la gran crisi de la fabricació d’automòbils. (Sort mal que ha sorgit el boom de la bicicleta...)

Certament, aquesta situació voldria dir que els mons del costat estarien buits també, o bé que Andorra es tornés a reinventar com en el passat. Tantes vegades ho ha fet. Quan no som nosaltres mateixos, i copiem, sempre arribem tard o a deshora.

Ho veuen com no es tracta només de “fer moltes coses”, sinó de pensar i prendre decisions (això és política) pel bé de tots? No què et votin perquè fas moltes coses, o almenys ho sembla. I quan parlo de polítics, no parlo d’activistes, sinó d’homes i dones d’Estat, de polítics que sàpiguen vendre el millor bé que tenim, fins ara: la pau, l’estabilitat i de mitja muntanya amunt, la natura. I la cultura, avui tancada al rebost per tal de no florir-se. I impedir de totes totes que el país es converteixi en un Park- Aventura. Això és tema de polítics, no de gestors. Oi? És a dir, que vinguin persones per trobar a Andorra el que no troben a casa seva, és a dir, allò que ja no tenen uns quants quilòmetres més amunt, i més avall. I com que estem en un món d’estricta globalització, i arreu hi ha de tot i es fa el mateix, que tinguem la suficient imaginació per fer-ho com a mínim diferent d’altres llocs. I no oblidem que des de fora, n’hi ha que els agradaria que no ens en sortíssim a fi i efecte de desestabilitzar-nos. No siguem ingenus! Siguem creatius i imaginatius. Quin repte! A final del segle XIX ja parlàvem de casinos, fer­rocarrils i empreses bancàries, comunicacions a l’exterior. Ara vivim al segle XXI, si no erro, no al XIX.