Andorra, paraula símbol i topònim

Llegíem fa dies que es va instar, i obtenir, la prohibició que la paraula Andorra continuï formant part del nom d’un hotel, després de més de trenta anys de figurar-hi. Sobretot de la Constitució ençà s’ha magnificat el zel per evitar l’ús del sacralitzat nom del Principat i reservar-lo a les institucions oficials o als instruments de les seves activitats.

Fa uns anys, quan es va obrir –sense gairebé límits ni condicions, potser exageradament– la concessió de llicències radiofòniques, Premandsa, editora d’aquest diari, va voler recuperar per a la seva emissora la denominació històrica de Ràdio Andorra. Tot i que l’antiga havia estat de propietat privada, majoritàriament si no total de capital estranger, es va denegar la denominació, entre d’altres motius perquè s’entenia reservat a la Ràdio Nacional, que ben poc l’ha fet servir com a indicatiu, i menys com a principal identificador.

Aquestes decisions semblarien tenir com a motivació primera considerar la paraula, el nom, com un dels símbols d’Estat, equiparable a la bandera, l’escut o l’himne. La defensa d’aquestes simbologies, tanmateix, no presenta ni les mateixes formes ni els mateixos nivells a tots els països.

Una altra experiència en aquest àmbit va ser l’avís del consolat honorari de Rússia, advertint que la bandera del seu gran país no podia ser adulterada amb cap afegit. El motiu era que s’havia il·lustrat un reportatge sobre el sobtat creixement de turistes d’aquella procedència amb un muntatge gràfic amb l’escut andorrà al centre del seu pavelló. L’advertència va ser amable, diplomàtica, i sense cap to irat, ni encara menys amenaçador.

En això de la defensa dels símbols hi ha aparents paradoxes: als Estats Units, on el patriotisme és tan estès i la bandera de les bar­res i estrelles tan omnipresent, no hi ha cap norma legal explícita per protegir-la. Cremar-la, per exemple, no està penalitzat. Quan els jugadors del seu futbol van decidir protestar contra el que entenien com a supremacisme del seu president actual ho van fer agenollant-se, en lloc de parar dempeus seguint el protocol per escoltar l’himne com es fa abans de cada partit. I no han rebut cap acció punitiva més enllà de la crítica, de paraula o per escrit.

No cal anar tan lluny per trobar tipificats penalment com a delictes d’“injúries a la corona” o “ultratge a la bandera”, fins que el Tribunal dels Drets Humans va deslegitimar condemnes imposades per fets com ara cremar retrats del cap d’Estat corresponent.

Semblaria que enllà on el sentiment nacional és del tot compartit, estès, sense caure en fanatismes nacionalistes, no cal amenaçar amb càstigs perquè els membres de la respectiva comunitat estimin i respectin els símbols col·lectius. Tot el contrari del que passa enllà on hi ha diferències sobre identitats i sobiranies.

En aquestes valls on predomina la tolerància –m’agrada molt més dir respecte, perquè qui tolera sembla situar-se en posició de superioritat–, s’admeten amb tota naturalitat símbols, banderes i celebracions de comunitats residents o del tot foranes, amb alguna excepció recent i concreta d’atac sistemàtic que hauria de ser indesitjable per a tothom en nom de la convivència.

Amb tot plegat, prohibir la paraula Andorra en el nom d’un establiment, d’un producte, a més que no sempre es fa, sembla excessiu, sobretot si es tracta de quelcom bo o que almenys podríem considerar neutre en si mateix per a la imatge del país.

Més aviat al contrari, la intenció i l’efecte que se suposen buscats és fer constar i difondre’n la localització, molt probablement amb orgull. I amb el topònim, eixamplar el coneixement de l’existència d’un país absolutament desconegut a bona gran part del món, tot i la incorporació de ple dret a la comunitat internacional, que ja data de fa un quart de segle.