La joia de la pedra seca

Ha anat més de pressa del que ens podia semblar, i fins i tot arriba com una sorpresa inesperada: ja tenim l’art de construir en pedra seca reconegut com a patrimoni immaterial per la Unesco. La candidatura encapçalada per Grècia i Xipre, a la qual s’ha sumat Eslovènia, Espanya, Croàcia, França, Itàlia i Suïssa, ha rebut el vistiplau a la sessió celebrada dimecres a Port Louis (República de Mauricio), a les aigües de l’oceà Índic, a ponent de l’illa de Madagascar. Els milers i milers de quilòmetres de parets fetes amb pedra seca i els milions i milions de pedres que durant segles i segles mans humanes han posat una sobre l’altra i una al costat de l’altra, han deixat anar un somriure, un soroll com si es moguessin i es fessin un toc amb el colze contentes del reconeixement que l’art de construir amb pedra seca ha merescut.

Ho celebrem també, i en fem sentida expressió de goig cultural, d’afirmació del patrimoni cultural que l’art de construir en pedra seca ens ha estat transmès pels avantpassats que el van fer servir en la quotidianitat de les seves vides, lligat a les tasques agrícoles i ramaderes, quan van començar a sembrar i a domesticar els ramats. Qui glateix, qui s’aviva, qui s’emociona, qui sent felicitat en veure les formes i l’estètica de les parets fetes en pedra seca, posem el cas, allà a Menorca, en les solituds amades de Nati, a Ciutadella, o en qualsevol de les que trobem a les valls d’Andorra, sigui a Ràmio o a la més humil feixa d’hort o de bancals d’Engordany o de Nagol, la notícia ens ajuda a agafar alenada i pensar que, malgrat tantes afectacions cap al patrimoni, no tot està perdut.

A la candidatura de l’art de la pedra seca a patrimoni immaterial de la Unesco s’hi va referir el Joan Reguant en la conferència inaugural del Congrés sobre la pedra seca a les Terres de Lleida, celebrat a Lleida i Torrebesses els dies 23 i 24 de març de 2018. D’aquell congrés en vam parlar en aquesta Tribuna del Diari d’Andorra el mateix dia 24, en l’article titulat: Els ulls i les mans del Joan Reguant, on escrivíem: “Milers i milers de pedres, de rocs disposats en parets, en murs, en gravades, en cabanyes, en orris, en cortals, en recs, en les portelles... allà on hi hagi pedra. Ens obre el pensament al seu ús íntimament lligat a la vida de les persones i dels animals, que com a factor cultural ha estat una constant des de les primeres comunitats prehistòriques i fins fa ben poques desenes d’anys, emprant-la en la construcció d’habitatges i en tantes altres necessitats estructurals de l’entorn, sabent-la posar gràcies a la transmissió de l’aprenentatge de padrins a pares i a fills.

Precisament, el trencament que el despoblament ha suposat en l’ensenyament i en la pràctica, ha estat una ferida fonda, tal com ens ho va il·lustrar ahir en la segona ponència marc el geògraf Ignasi Aldomà, de la Universitat de Lleida.” I l’article, acabava així: “De ben segur que la trobada a Lleida servirà per tenir en valor cultural i social l’escampall ben endreçat, i malauradament en bona part mal tingut o ja malmès, obrat en pedra seca, de la manera més genuïna, senzilla i natural. Ens deia el Joan Reguant, des de la seva fibra humana feta de teia, feta de cor i de consciència, que a l’hora de posar-la, la pedra són els ulls i les mans. Que les tinguem presents també aquí a Andorra les seves paraules, encertades, per tal de mirar de no desfigurar el llegat que amb saviesa, treball i estima ha arribat fins als nostres dies.”

I ja essent una realitat el reconeixement com a patrimoni de la humanitat l’art de construir amb pedra seca, i pensant en allò que pot comportar per a les construccions en pedra seca andorranes, sí que sap greu que el Principat d’Andorra no hagi format part de la candidatura, més quan França i Espanya hi són. Suposo que el Joan Reguant, que ha estat el coordinador del dossier de la candidatura de la pedra seca, algun dia ens explicarà com ha anat. Però bé, no ens traurà molla d’alegria el buit presencial d’Andorra en la candidatura de la pedra seca, perquè sabem que en el pensament col·lectiu del batec cultural andorrà la pedra seca hi és present.

Només recordar la recent iniciativa i pas de gran importància històrica cap a la valoració del patrimoni antic que la Maria Reig ha materialitzat a Cal Pal de la Cortinada com a espai sociocultural per a pensar i repensar Andorra, amb una exposició inicial: Primera pedra, de l’artista Jordi Fulla, amb quinze obres referides a la pedra seca i amb un projecte viu de catalogació de les construccions amb ella fetes arreu de les muntanyes andor­ranes.