La banalització en el tracte amb la gent gran

Per diverses raons personals i amicals he hagut de freqüentar, des de fa un temps llarg, el centre hospitalari i alguna residència per a persones grans. Més enllà d’un tracte professional i humà, en general, excel·lent, malgrat les temàtiques internes habituals més o menys conflictives que a tot col·lectiu existeixen –si no deixariem de ser humans–, m’he fixat en certa banalitat per no dir puerilitat en el llenguatge de tracte del personal –infermeres, infermers, personal auxiliar– amb els pacients o residents.

Que les paraules no són innocents, és més cert que la llum. Cada síl·laba amaga matisos, petits racons, senders sobre el seu significat, origen, categoria. El llenguatge mai no és neutre.

Potser soc diferent i estrany, però em fan mal les oïdes escoltar com noiets o noietes (per més simpàtics, empàtics, titulars o no que siguin) es refereixen als pacients o residents que com a mínim van dels 70 anys en amunt i els diuen frases com: “Hola carinyo?, rei, sí rei, no carinyo mira, escolta, espera, ara vinc, etcètera). Es refereixen als vells i velles (paraules magnífiques) o si volen padrins o padrines (a veure si exiliem per sempre més això de la tercera edat). Potser tot plegat es deu al fet que les noves escoles de psicologia els ensenyen que el tu afavoreix l’aproximació, l’afecte, l’empatia, el respecte, la tendresa, certa confidencialitat. A mi em provoca, escoltar-ho, el contrari, és a dir, desplaer, certa incomoditat. Com si fossin nens de bolquers, que potser sí que alguns ho són físicament, però de cap manera ni moralment, ni per saviesa, que potser ara roman soterrada, però se’ls escapa pels ulls, com la saó vivificadora.

Potser sí que el vostè allunya, a mi no, marca distàncies, i no sempre, que les vas guanyant o perdent a poc a poc. El vostè és per a mi una prova per calibrar l’educació de l’ interlocutor. I el tu és ja de molta entranyabilitat o de cert tracte continuat.

Però en la nostra llengua existeix un mot de fondos i ancestrals costums, a Andorra, per tractar amb persones més grans i que de petits usàvem molt. Ara, encara s’escolta per aquestes valls de més amunt: el vos. Aglutina precisament respecte, afecte, consideració, aproximació, cura, deferència. Tendresa, sobretot.

He parlat amb algun d’aquests vells, i amb algun parent seu, i coincidien en les meves reflexions, però no gosaven assenyalar-ho per allò que no els diguin que no estan al dia de la psicologia mèdica o assistencial. Ai, Déu meu!

També he observat, però, que els metges en general són més curosos, i normalment usen més el vos o el vostè. I no parlo de mi, ben entès, perquè gaudeixo de la sort de compartir amistat fraternal –i per tant confiança total– amb el reguitzell de metges que de tant en tant procuren que no s’esberli definitivament el vell que soc jo. I mantenim el tu com a prova d’amistat, no exempt de manca de respecte del pacient envers el metge.

Amb tot he de dir que des de fa uns anys ençà, utilitzo una tàctica que em dona certs resultats per calibrar com està l’humanisme (en el tracte, em refereixo) a casa nostra, i el grau d’intel·ligència comunicativa amb els possibles interlocutors que no entren en les categories d’amics, coneguts, i tot just arriben a ser saludats: a mesura que em tutegen (jo no soc ningú ben entès, però en principi, sí, intent de persona) m’hi adreço amb el clàssic vostè, i aproximant-me més començo amb el vos. Alguns, molt pocs, s’adonen de l’estratagema, i claudiquen. Altres, no se n’adonen. És allò, de nou, del d’on no n’hi ha no en raja. He d’afegir, certament, que hom malgrat li diguin excel·lentíssim o il·lustríssim, senyoria, doctor, senyor advocat, etcètera, pot ser un perfecte ésser diabòlic, i el menyspreat tu pot correspondre a un ésser absolutament meravellós des del punt de vista humà. Però si es comencen a perdre les formes, els continguts perillen.

Hem perdut tantes coses de la identitat del lèxic, i del seu contingut com a signe de la identitat d’un poble! Fa dies –i no és cap disbarat– que penso que hem de tornar a andorranitzar Andorra. La identitat naufraga. Avui tot és anglès, malgrat la fredor per no dir altres mots que em provoquen els Estats Units: imposen el running, el bullying, el Black Friday, Haloween, aviat celebrarem el 4 de juliol, i què més? La globalització és igual a estupidesa? Semblem una pleta de xais!

Això no és retrocedir, ni ser nostàlgic. És no voler ser babau, senzillament. Em sublevo davant dels qui em diuen: “Jo a tot­hom els tracto de tu.” I es queden tan feliços. I per què no el tractes de quòniam? Escolta quòniam! Com el tio i tia, que són mots, com els acudits –ho diuen els professionals que fan acudits, el mateix Eugenio ho explicava– que sorgeixen molts d’ells de les presons, o també la moda dels pantalons al garró, ensenyant els calçotets. Neixen, sobretot dels centres carceraris dels Estats Units (d’on podria ser si no?).

Respecte, educació, modernitat no significa grolleria. I no tot­hom és igual, i necessita un tracte mèdic, psicològic, moral i assistencial diferent. Alguns utilitzen el vos, potser alguns menys, el vostè. I m’atreviria a dir que una persona de 70 anys en amunt, no necessita el tu. Potser sí, i jo, com sempre erro i el tu ens fa més iguals, però també més gregaris.