Gossos al parc

Parlem de gossos un cop més. La indicació a l’entrada del parc on succeeixen els fets és molt clara: els gossos han d’anar lligats. Hi ha una sèrie de dibuixos on s’hi veu explícitament el gosset i la corretja. I per si no queda clar, a un extrem hi ha una zona especialment habilitada i tancada on el gossos sí poden anar deslligats i córrer tot el que vulguin.

Òbviament la majoria de gent no fa gens de cas al senyal. La pitjor hora és entre les set i les nou de la tarda quan els amos els treuen a passejar. La majoria de gossos son pacífics, bons amics de l’home i encara que vagin solts, mouen la cua, juguen i no fan mal a ningú. Entre els veïns del barri hi ha una espècie d’acord tàcit. La gent té paciència i no protesta, però de vegades hi ha problemes. Són petits problemes que sense que sàpigues per què es converteixen en grans. En poso alguns exemples.

Fa cosa d’un parell de setmanes hi vaig anar a les quatre de la tarda amb el meu net. Té cinc anys, i els gossos li fan por. Tot just entrar en el parc un gos bastant gran va venir corrent i el nen es va espantar. El gos, pobre, no en tenia cap culpa, ni una actitud hostil, sols volia jugar... però l’ensurt se’l va emportar el xaval que no deixava de mirar a una i altra banda. Em vaig atansar a la propietària i li vaig demanar amb bones paraules si el podia lligar perquè al nen li feia por. Ja es poden imaginar com va reaccionar: que si el seu gos era molt bo, que no era perillós, que ella sempre l’havia portat a aquesta hora al parc deslligat i que si tenia algun problema ja sabia el que havia de fer. Però de lligar-lo, res de res. Se’n fotia.

Incidents com aquest amb el net n’he viscut un parell de vegades més. En les altres dues ocasions, un el va lligar després de rondinar, i l’altre tampoc em va fer ni cas.

En una altra ocasió vaig demanar, sense net, caminant jo sol pel parc que lliguessin un pit bull. Ni cas, i més et val no emprenyar. Vaig seguir passejant, i el gos, un pit bull molt mono va seguir corrent darrera la seva piloteta.

És una batalla perduda; no hi ha res a fer. I si be és veritat que cada cop hi ha més gent que els porta lligats, sobre tot quan hi ha nens pel mig, la gran majoria segueix amb els usos i costums: sempre l’he portat deslligat i seguirem d’aquesta manera.

Així que al final el parc, sobretot a partit de les 7 de la tarda es territori quasi exclusivament pels gossos. I m’empipa . Quan hi vaig a aquesta hora intento mantenir-me una mica lluny dels seus recorreguts, cosa que resulta impossible perquè n’hi ha molts.

Però be, afortunadament, no cada dia t’hi trobes races potencialment perilloses deslligades. Quina és la solució a aquest tipus de conflicte ? Ara mateix firmaria perquè dividissin el parc en dos meitats iguals, una per a les persones sense gossos, l’altra per a les persones amb gossos lligats o deslligats. Els gossos tindrien un gran espai on córrer tranquils, i a l’altra meitat, nens i caminants sense mascotes gaudirien del seu. Cadascú en el seu lloc i tothom content.