Fer un Rosie Ruiz

L’altre dia, a la mitja Marató de la ciutat de Shenzhe, 258 corredors van ser enxampats per una càmera aèria fent trampa. Aprofitaven que el trajecte de tornada passava just més amunt per prendre una drecera, estalviar-se uns quants quilometres i d’aquesta manera guanyar una mica de temps. No sé exactament la distancia que es van saltar; en qualsevol cas, la pregunta sembla obvia: quin sentit té millorar el temps, si en realitat la marató és sobretot una prova de superació personal?

És una d’aquelles coses que em costa molt d’entendre. M’imagino algú arribant a la feina el dilluns dient, exhibint el resultat oficial, que ha corregut la marató en 3 hores, quan en realitat ho hauria fet en 3.30. Hi ha alguna diferència per a qui rep la notícia? Córrer una marató exigeix una bona preparació i acabar-la ja és un èxit. Si algú em diu que l’ha acabada el felicitaré; el temps que ha tardat, per a mi o per a la majoria d’observadors exteriors és absolutament insubstancial.

Buscant informació sobre fets similars m’he trobat amb Rosie Ruiz que té l’honor d’haver intentat colar al personal una trampa d’aquelles que passen a la història, fins al punt que fer trampes a la marató es coneix col·loquialment en el món dels atletes com fer o marcar-se un Rosie Ruiz.

La noia va participar i guanyar la marató de Boston l’any 1980, establint la tercera marca mundial. Molta gent va sospitar, entre ells el guanyador masculí que la va veure a la sala de premsa pràcticament impol·luta, sense despentinar. Les hores següents revisant les gravacions es va veure que s’havia saltat quasi tot el recorregut, incorporant-s’hi a l’últim quilòmetre i arribant a la meta fresca com uns rosa. Tampoc ningú recordava haver corregut al seu costat.

Després es va saber que per aconseguir la mínima també s’havia saltat bona part de la marató de Nova York, prenent el metro poc després de la sortida i incorporant-s’hi a prop de l’arribada. I per acabar de rematar-ho la marca de Boston superava en 25 minuts la de Nova York.

Doncs, això, res de nou sota el cel. Fer trampes resulta una pràctica que alguna gent fa servir sense sentir el més mínim escrúpol. Segur que en tots els esports, trobarem fenòmens tipus Rosie o el que encara és pitjor persones que guanyen gràcies a l’ajuda de substàncies dopants.

Per sort, la majoria de gent en la marató i d’altres esports el que busquen es trobar-se bé amb ells mateixos, sentir el seu cos, cuidar-lo, arribar a aquell punt d’equilibri entre l’esforç i la superació personal.

Si els agrada córrer els recomano l’excel·lent llibre de Haruki Marukami De què parlo quan parlo de córrer. Res a veure amb la senyoreta Rosie Ruiz i els seus seguidors.