“Aturar la pèrdua de crèdit en el sistema”

Llegia l’altre dia la columna del bon amic Àlex Lliteras, intitulada Una doble cursa en marxa que, després d’una correcta anàlisi, acabava les seves reflexions amb aquesta frase: “Malgrat reconèixer que l’augment del cens és un factor determinant en la participació, és evident que cal aturar la pèrdua de crèdit en el sistema.”

Jo penso que no es tracta tant de pèrdua de crèdit o de confiança en el sistema de la democràcia representativa, com la pèrdua total o parcial de confiança en les persones que representen les institucions que formalitzen la democràcia representativa. I això és un fenomen molt general, principalment a Europa. No cal que citem els USA i l’Amèrica del Sud... No és problema del sistema: n’hi ha un de millor? Aquest fenomen ha passat al llarg de la història de la democràcia antiga i moderna. Però avui, és perillosíssima l’abstenció, la indiferència, el buit que fa el poble als seus teòrics representants, i aquests al seu torn, sovint s’obliden del poble i són qualificats amb manca d’intel·ligència, de manca de moral, de manca d’ètica. Fart el poble de les mentides, tip el poble de ser un mitjà i no un fi? Cada dia els elegits són més maquiavèl·lics? És dur fer-se aquestes preguntes, a Andorra, i arreu també és clar, però a mi em dol Andorra i, per tant, observo abans que tot el nostre petit país en una singladura de la seva història molt important, crucial (n’ha traspassat altres, és cert, però estaven més cohesionats, eren més entenimentats, potser menys venuts, més pobres, però potser més dignes).

Tampoc m’agradaria –en absolut– que copiéssim per moda (d’això en sabem molt) els grups de la colère, dels airats, dels emprenyats que sorgeixen als països veïns (em refereixo als pacífics, no als violents) que amb raó puguin demanar als seus representants menys desigualtat. Però, vostès qui creuen qui mana a Brussel·les, a París, a Londres, a ..? Els polítics o els grups financers? Andorra és diferent dels països veïns, però és sensible a la seva situació geopolítica, no podem viure a l’esquena de la geopolítica, un concepte cabdal en el món d’avui. Ben entès que és totalment legítima la protesta pacífica, només mancaria!

Un tema fonamental en aquesta indiferència envers la política en el nostre país, és el de l’ètica i la moral. Com aquest dos termes s’han banalitzat tant –a l’inrevés, fa la impressió que en la globalització que vivim, com menys ètica i moral hi hagi, més s’està al llindar del triomf– d’entrada no es dona gaire importància al fet de si els nostres representants gaudeixen d’aquestes qualitats de ferm ressó, com a mínim humanístic. I hauria de ser el requisit sine qua non.

I el pensar? Qui pensa en aquest país? Em refereixo amb seny, amb anàlisi real, no inventada. I ho dic amb un respecte enorme per tots els qui volen comandar.

Jo em faig creus de la inconsciència irresponsable d’alguns polítics que exclamen amb grans escarafalls “lo bé que ho estem fent!”

Sí, sí, és clar que hi haurà presència de nombrosos pretendents a tastar com a mínim un bocí de pastís. Hi ha suficients leaders per comandar avui, un país com Andorra? Em refereixo amb mentalitat d’Estat, no d’ocupació de cadira.

Voler manar –és a dir, recollir el que t’han encomanat els votants, primer, i després, si arribes a dalt de tot, intentar posar-ho dins del bé comú– és un acte greu i de profunda responsabilitat, de servei i de sacrifici. I qui no ho vegi així, millor que es retiri o bé ho deixi anar.

Manar significa intel·ligència, sensibilitat, humilitat, tàctica, estratègia, cohesió, conseqüència, autocontrol, escoltar molt, dialogar molt, i ser capaç, el més difícil, de prendre decisions, sol. El més difícil de manar és la solitud, no la soledat (pots estar rodejat de ministres, consellers, assessors de tota mena), però sentir que romans únicament dins de la solitud, sol, sol. Això en circumstàncies normals. I que has de prendre –tú– decisions. Tu sol!

Avui, Andorra, està en una cruïlla perillosa i s’hi juga el seu futur, i les parets de la seva constitució, i els segles anteriors a la mateixa. Per tant, també la futura andorranitat. Són els meus modestos pensaments que volen incloure’n molts d’altres. També una humil resposta a l’abstenció que penso que no és total indiferència, és cansament, potser.

El gran Jacques Maritain, el filòsof francès parlava sovint de la política de l’humanisme, és a dir, de l’ètica i de l’anàlisi crítica. I de l’educació i de la cultura! Andorra és tan fràgil, que si no es vigila atentament pot esdevenir un munt de vidres trencats, i en cadascun dels trossets s’hi podria llegir andorranitat lliure, igual i fraternal, si la pols i les teranyines no cobreixen els bocins del vidre...

Tot parafrasejant Maritain, penso que cal una “democràcia personalista, fonamentada en la llibertat d’elecció, que s’orienta vers la llibertat d’autonomia, assegurant el dret de ciutadà a tot­hom. Llibertat d’expressió; imperi de la llei amb el seu caràcter pedagògic, dret a la propietat amb la seva obligació inherent envers el bé comú; dret del treball, extensiu a participar de la propietat; els drets de la persona per sobre de la tècnica i dels interessos econòmics; igualtat de gènere entre dona i home. Democràcia basada en la dignitat de la persona.