Refeudalització

L’apartat 4 de l’article 1 de la nostra –i vigent– Constitució diu literalment: “El règim polític d’Andorra és el Coprincipat parlamentari.” Al títol III de la nostra llei suprema queden acotats els poders i les atribucions dels Coprínceps.

En 1993 es van deixar enrere –o així ho vam interpretar alguns– més de set segles de domini feudal, en els quals el nostre país havia estat sota els dos senyors –amb poders mal delimitats– que governaven, legislaven i jutjaven de manera indivisa, de tal manera que molts historiadors del dret van qualificar, el règim polític preconstitucional del nostre país, com un cosenyoriu.

Ara sembla que el partit polític en el poder vol tornar al cosenyoriu, defenent el retorn de competències senyorials als Coprínceps, o almenys a un d’ells. Experts excelsos en la manipulació de l’opinió pública, els defensors de la refeudalització del nostre règim polític, amb una estratègia maquiavèl·lica, tenen el cinisme d’acusar els que volem mantenir el Coprincipat parlamentari de pretendre un canvi del model d’Estat presentant-se ells mateixos com a garants del manteniment d’un règim, quan són ells els qui ja l’estan transfigurant de facto, promovent la volta a un sistema absolutista d’indefinició de competències del cap de l’Estat.

Com era presumible, les primeres víctimes dels mals usos que acompanyen el retorn al règim senyorial són les dones; els drets i llibertats sexuals d’aquestes se subordinen a les necessitats de la refeudalització. Si en l’època feudal les pageses i pagesos temien l’exercici per part del senyor del dret de cuixa o ius primae noctis, ara que aquest anacronisme és impossible, es veda al parlament el debat i fer qualsevol modificació del codi penal que alleugereixi el rigor contra les dones i els professionals sanitaris en cas d’interrupció voluntària de l’embaràs. El Consell General, representació del poble andorrà, sobirà segons la Constitució, passa a ser una institució tutelada i asservida per un poder senyorial que torna a ser el sobirà omnipotent, per damunt de les lleis.

Si passem del terreny polític dels drets i llibertats a l’àmbit socioeconòmic, la refeudalització té com a beneficiaris directes un patriciat infeudat que creix en poder i riquesa gràcies a la seva relació de simbiosi amb el senyor; torna l’hegemonia d’una noblesa, que ja no és ni de robe ni d’epée, però que és protegida i rebuda a Palacio com als vells temps: la noblesa de talonari. Una elit que exerceix el seu poder a través d’una noblesse de cloche, constituïda pels alts càrrecs administratius i una minoria privilegiada de professionals condottieris fidelitzats a càrrec del pressupost públic.

Els vuit anys de contrareformes del govern de Martí han parit, com a la faula El part de les muntanyes, un raquític ratolí: l’economia ha retrocedit a l’estadi d’un capitalisme senil, decrèpit i parasitari que viu de l’especulació de béns de primera necessitat (habitatge i alimentació), de les taxes deslleialment baixes d’alguns productes i d’unes relacions laborals semifeudals. Aquesta és la realitat de la diversificació promesa. I aquest és el fantàstic llegat que rep el prometedor hereu dels contrareformistes.