Andorra en el seu epíleg?

Company de viatge en les planes del Diari d’Andorra, en el seu Foc i lloc, l’Iñaki Rubio, sempre tan precís, regalimant per tot arreu sana i fina irona, parlava el passat dia 16 d’Una Andorra de paper en la qual sorgien com petits conillets del bosc els personatges recollits per la Roser Porta i el Tony Lara en el seu Andorra literària, rutes de novel·la, on apareixen entremaliats alguns conillets dels racons de qualsevol dels boscos que encara romanen a Andorra.

Se m’acut avui que aquesta Andorra de paper està escrivint potser el seu epíleg. És que Andorra és una civilització que se sent ja en les darreres planes del seu epíleg?

En aquest sentit, voldria recollir dues o tres consideracions de l’excap de Govern Òscar Ribas, el primer, sí, el que va dimitir –jo amb ell per pura i simple lleialtat amb la seva persona i en una manera de veure Andorra i el seu futur; és el primer cop que ho escric–, i que darrerament li van fer un homenatge, i ell és clar s’obligà a dir el que pensava ara, i potser abans –dic en el primer govern, no en els altres succedanis–. Em va dedicar el seu escrit, que guardo ben entès com tots els meus papers destinats a la biblioteca del comú de la Massana que els vaig lliurant gradualment, i entre altres coses deia: “El progrés ens ha portat una societat descompensada entre aquells que entenien l’andorranitat com un sentiment (un engatjament, diria jo) i aquells que la contemplen com un seguit de drets individuals, comparativament més favorable que en altres llocs.”

També afegeix que “les condicions de fa 30 anys no solament s’han mantingut (condicions que contribuiran que Andorra desaparegui, afegeixo jo) sinó que s’han agreujat. Sense població andorrana amb un sentit fort de l’andorranitat no hi pot haver estat andorrà”.

Continua: “Sorprèn, i sorprèn encara més, la indiferència amb què la comunitat es va assabentar del resultat de l’enquesta elaborada pel CRES l’any 2005 i publicada el 2009 en què una de les condicions era que més del 53% dels que havien adquirit la normalitat andorrana declaraven no sentir cap afecció per Andorra.”

I continua: “El que raonablement es pot interpretar que, per a ells, el passaport no representa altra cosa que un permís de residència i treball. Cap enquesta, que jo sàpiga, els ha preguntat sota quins criteris de responsabilitat emeten el seu vot i quina lleialtat serven per a la nació, l’estat dels quals els ha atorgat la nacionalitat. Sense afecte no hi pot haver lleialtat. Sense el sentit de la lleialtat es fa difícil acceptar les obligacions que suposa pertànyer a una nació. No tot són drets, sinó que, a l’ensems, implica deures.”

Sempre he criticat (amb bones paraules, certament) el “pessimisme gairebé estructural” de l’Òscar Ribas. Avui, però, jo en soc més, i més veient el camí per on anem: un país de funcionaris, un país terriblement fronterer, i que fem nosa a no sé quants, els de baix, ben propers, i els més allunyats, i els de dalt, potser també.

Un país on hi ha massa població. Un país mancat de cap muscle cultural, és a dir, sense política cultural des de fa dècades, un país on alguns pregonen instal·lar al bell mig de la plaça un cavall de Troia que no és altra cosa el tema de la doble nacionalitat. Un país cafernaític, ter­riblement desigual, on l’ascensor social està baixant –sota aparença de felicitat blanca i pura–, un país que de totes totes no pot perdre de cap manera l’apropament a Europa. Un altre tema és com, i el temps, i amb quines condicions. I un país feixugament embolicat, judicialment parlant.

I un país on hi ha moltes gallinetes ponedores i massa gallets de cresta esmorteïda.

Mira, estimat Iñaki Rubio, el que m’ha ofert el teu Andorra de paper, per plantejar-me si estem a les portes de concloure un cicle, un terrible epíleg.

On són els homes d’estat? Alguns se n’autoqualifiquen, la qual cosa fa néixer un somriure sorrut. Un Consell General atomitzat sense veritablement líders creïbles? I un poble cansat, això sí, molt cansat. Un bon epíleg per a una Andorra de paper. Sí? És clar, amb una ferma educació, un nou esforç d’andorranització en tots els espais del país, potser podria atenuar-se l’epíleg o almenys es podria allargar.

Penso que no hi ha democràcia sense consciència col·lectiva del bé comú. Una degradació de la percepció de l’estat del benestar ha facilitat que l’administració pública aparegui com una simple oferidora de serveis públics i ha reduït els ciutadans a la condició d’uns clients, uns consumidors d’aquests serveis.

Aprofundir en l’estat del ben­estar no és només ampliar l’oferta de serveis, sinó aprofundir en la consciència solidària de tots els ciutadans.

I cal coratge per reclamar del còmput de la societat una moral de l’esforç. Però no als de sempre: els qui no arriben a fi de mes, sinó a tots, sobretot tot als qui han perdut credibilitat moral. No és ser llest o murri, perquè en el fons són aquests els qui creen la desconfiança.

Si es fa befa de l’andorranitat, i no és recolzen durament tots els seus elements, l’epíleg està llest.