Nadal des de fa dies

Oblidats o ignorats els significats religiosos, la celebració de les festes de Nadal, de l’hivern, comencen –han començat– prou d’avançat, amb la decoració i enllumenat dels carrers, les instal·lacions especials als centres de les parròquies, miniparcs temàtics.

De la Nativitat, si de cas, queda en la tradició familiar la missa del gall, o els pessebres, el vivent d’Escaldes reduït enguany a dos dies, el monumental i escampat a Canillo, tants més de més petits i, amb fidelitat mantinguda, Els Pastorets de Sant Julià.

Ja ni tan sols s’acostumen a plantejar debats abans habituals: si cal celebrar més la vigília –la Nochebuena espanyola– o Sant Esteve, després de la coincidència en el dinar del dia 25. Si pessebre o arbre. Si Pare Noel –portuguesos i francesos no han tingut dubtes abans, amb el Pai Jesus i el barbut vestit de vermell– o els Reis d’Orient, cada vegada més postergats per raons pràctiques, sobretot perquè la canalla, de totes les edats, pugui gaudir dels presents amb més dies de vacances.

Són temps d’excessos gastronòmics, de despeses sense mida, dels quals aviat ens penedirem i quan arribin les campanades del canvi del calendari ens programarem per compensar-les amb tot el seguit de propòsits que oblidarem ben aviat en els primers dies, o setmanes, de l’any entrant.

I encara rai si tots els inconvenients, els regustos amargs que per a molts i moltes suren sobre les celebracions, fossin aquestes passades de frenada. Perquè uns altres components inevitables del que ens esdevé amb l’entrada a l’hivern és impotència, paradoxal soledat estesa i enyor.

Impotència dels qui encara tenen canalleta a casa, o la rebran, però no prou mitjans per fer-li arribar el regal que fills i nets somien i han demanat amb tanta il·lusió a la carta tradi­cional.

Soledat dels que han de treballar, tants com ho fan al servei de la comunitat, sense temps de lleure i de vegades lluny dels seus, perquè van emigrar, o perquè generosament han fet anar la resta de la família als llocs d’origen per retrobar-s’hi, o perquè es van quedar solters o, encara pitjor, un mal dia es va trencar la parella que amb tantes esperances van formar.

Les unitats monoparentals, especialment les dones soles, coneixen bé aquestes sensacions d’impotència, de soledat o de nostàlgia en una mirada enrere amb el prejudici invencible que els temps passats sempre –o gairebé– van ser millors.

Però els campions de l’enyor són els padrins i les padrines, encara més si no els han donat, o no els porten, nets petits. En aquestes dates, sense il·lusió infantil que se’ls pugui encomanar, el record dels que ja no hi són ni tornaran –i cada vegada són més que els que hi que­den–, sol afegir-se als problemes de salut que diuen propis de l’edat. Encara rai si com a mínim mantenen vives les brases de l’estimació en parella supervivent i, com a mínim, es poden cloure com un puny, per compartir el consol conscient de la fita màxima aconseguida: continuar aquí un any més.

Perquè les festes, els menús especials oferts per institucions públiques, les invitacions ben­intencionades de benevolents amics o coneguts, no poden compensar de cap manera tant com s’ha perdut i és irrecuperable. Més que sigui en les dates assenyalades i no uns dies abans, o després, perquè els joves organitzadors i servidors puguin gaudir del seu legítim dret al lleure.