Neu de Nadal

Sembla que no nevarà aquests dies. Almenys, a la nit fa fred i les estacions poden produir neu artificial de manera que podem esquiar i d’altres esquiadors arribaran per passar les vacances i alegrar-li la vida a molta gent. És un Nadal sense neu, però tampoc és nou.

Anys enrere, encara que no sempre nevava per Nadal, ho feia més sovint. I quan pujava de l’escola per passar aquests dies, la neu formava part del paisatge habitual d’Andorra.

I de tots els records del Nadal n’hi ha un que sempre que arriben aquestes dates ve a la meva memòria i s’acosta al ritme del cor.

No hi havia res més bonic que sortir el dia vint-i-quatre, després de la missa del Gall, hi anessis o no, anar a la plaça on servien el vi bullit, i de sobte veure com es posava a nevar. Quan nevava la nit de Nadal, la sensació era especial, quasi màgica. Queia la neu, no feia fred, i hi havia una quietud en la nit que convidava a somniar.

Com també ho era aixecar-se l’endemà i veure els carrers nevats i celebrar la festa, el Nadal, mentre a fora seguien caient les volves de neu. Blanc Nadal.

Andorra ja era un país, el meu país, encara que en realitat era més aviat un poble, i el poble nevat estava més bonic.

Passaven els dos dies de festa i després ja ens calçàvem els esquis i no paràvem d’esquiar, de nou del matí a cinc de la tarda, amunt amb l’autobús que sortia de la plaça, fes el temps que fes, fes el fred que fes. De la plaça de l’església a l’estació de Grau Roig.

També de les nits de la meva adolescència i els primers anys de joventut en guardo un record entranyable. Sortides amb els amics amb cotxe fins a bordes llunyanes i camins ben nevats. Antigues cançons de Leonard Cohen, dels primers amors que associo amb les nevades de desembre, en les sortides d’aquests dies. Camins blancs de neu; la neu il·luminada pels fars del cotxe, de matinada i, sí, en Cohen cantant Suzanne.

Però era sobretot la nit de Nadal, la del vint-i-quatre, la més especial i diferent. Tot estava tranquil, no feia fred, hi havia un gran silenci, i començava a nevar. La sensació naixia des de dins espontània, com la neu, i cada moment es feia més gran i immensa. Començava a la plaça i després la veia i la sentia caure en els revols de la matinada.

El Nadal d’Andorra, el meu propi Nadal, lluny dels pessebres, els dinars i la festa. El Nadal que reverberava dins meu, que començava a la plaça i m’acostava a la muntanya immers en l’immens silenci de la nit.