Ningú parla de les pensions

És molt més fàcil criticar els que manen que manar els que critiquen. La frase, evidentment, és robada, però em sembla adient per iniciar una andanada per als que manen i per als que aspiren a manar. Aquesta llarguíssima precampanya que ens espera ja està mostrant des de l’inici per on aniran els trets del debat polític. Josep Pintat ha trobat un filó en els dubtes de bona part dels votants respecte als beneficis de l’acord d’associació amb la Unió Europea. I Pere López ha estat hàbil en autoproclamar-se abanderat dels que protesten per la precarietat social derivada dels lloguers.

Em perdonaran els liberals, però crec que el sistema polític andorrà és tan minso que difícilment hi ha lloc per a més de tres cadires principals. Si Pintat porta la tercera via a la casella de sortida electoral els moviments tectònics els deixen amb unes perspectives poc esperançadores. És molt possible que m’equivoqui, però el pacte amb el PS tenia un risc d’alt voltatge si volien ser el partit a la dreta dels demòcrates i el pitjor dels escenaris els arriba si Pintat formalitza una agrupació conservadora. És un tema d’espai ideològic. Es quedarien fora de focus perquè finalment la força gran ha quedat clar que és el PS i ja han hagut d’anar adaptant el discurs per no evitar l’espectacle de veure els dos candidats d’una territorial defensant posicions totalment diferents sobre temes clau com ara l’avortament.

Durant la primera part d’aquesta legislatura vaig pensar que per fi s’agafaria el toro per les banyes pel que fa al tsunami de les pensions. Un cop la CASS va verbalitzar el desastre i va explicar davant dels consellers algunes de les draconianes mesures que caldrà prendre, m’esperava que els comicis del 2019 tindrien el forat de les pensions com a eix central. Doncs serà que no. Un cop més totes les forces polítiques miren cap a una altra banda perquè no volen entrar en un debat en el qual hi ha molt a perdre i poc a guanyar. Com que els números són tossuts ja ni tan sols els apòstols de les ximpleries continuen bramant que s’estava fent una campanya per portar la gent cap a assegurances privades. Tot i que de ximpleries se’n continuen fent. El model que està a pocs anys d’esfondrar-se i ens portarà agradi o no a la jubilació als 67, 70 i 72 anys, en tres fases. Amb aquesta perspectiva es redueix l’edat de jubilació dels mestres als 60 anys. Sense comentaris.

Soc un pesat, ho reconec, però que ningú s’oblidi que el 2024 la despesa en pensions superarà en la balança anual el que s’ingressa. L’Estat haurà de posar diners cada any si es pretén mantenir el fons intacte perquè pugui continuar rendint. En cas que el Govern de torn no doti la cobertura anual en sis anys no quedarà ni un euro per pagar i el que es recapti anualment serà insuficient per fer front al pagament de les jubilacions.

La realitat que ens espera a girar la cantonada és la reducció important de les pensions a través de diferents mecanismes. Els punts que comprem passaran a rendir molt menys. Es retallaran les pensions de nivell mitjà i alt de forma directa. N’hi ha més, però realment com que no s’actua de forma preventiva fins i tot la duresa de les mesures anunciades com a imprescindibles per la CASS serà insuficient.

El tema també sembla que s’ajornarà quatre anys més i tot apunta que fins que la primera onada gegant no estigui a 24 hores d’impactar no es farà res. Com és lògic, el fet de no fer res fins a l’últim moment derivarà que el xoc sigui brutal. No val a dir que el model de pensions està arreu en crisi. El problema aquí és infinitament més gran perquè l’Estat no té gaire marge més per començar a fer recaptacions massives amb nous impostos perquè es carregaria el diferencial, ergo l’economia. I la corba de previsions preveu que en horitzons no gaire llunyans calen 200, 300 o 400 milions l’any per cobrir el dèficit.