La tribuna
FC Andorra, SA
La iniciativa de Piqué per al principal club no és nova, ni d’èxit fàcil
La recent aprovació de la nova Llei de l’Esport implica, segons l’òptica tan fiable del Diari d’Andorra, la benedicció del projecte de Gerard Piqué per adquirir i governar –per persones interposades– l’FC Andorra. Un projecte que l’assemblea de socis del club va avalar dissabte amb un 99% de vots a favor a la venda de l’equip a l’empresa del futbolista català de l’FC Barcelona Kosmos.
Fundat el 1942, diverses veus han assenyalat aquesta entitat com la que va ser coneguda abans frontera enllà –del riu Runer, sobretot–. I el primer que cal dir és que la iniciativa de portar-lo a competicions professionals no és nova. Als anys noranta, l’activista que sempre ha estat Denis García Abella proposava un pla per fer-lo pujar fins a la primera divisió espanyola. Era tan utòpic com el circuit urbà de Fórmula 1.
En aquells anys no estava tan lluny, tan avall com la primera catalana d’ara. Es trobava a segona B i fins i tot, l’any 1994, va guanyar la Copa Catalunya en superar el Barça a les semifinals (2-1) i a la final l’Espanyol, als penals. Una època en què la majoria de jugadors vinguts de fora tenien, a més dels avantatges fiscals, residència i manutenció a l’edifici d’un restaurant situat a l’aleshores avinguda Copríncep Episcopal.
Casualitat o no, el màxim èxit es va aconseguir, així, l’any següent de l’aprovació de la Constitució. Des d’aleshores, els resultats van deixar d’acompanyar els successius membres de la plantilla dels tricolors, encadenant descensos fins a la situació actual… que pot ser provisional amb l’aparició del jugador i home de negocis del Barça, a l’estil, i a escala, dels xeics o dels milionaris russos en altres països.
Difícilment es pot dubtar de la solvència de qui figura ja com a president al web oficial de l’Andorra –com és conegut arreu i aquí, sense les sigles inicials i sense que el Govern hagi actuat en contra per la defensa habitual del nom del país–. El deute assumit, prèviament reduït a 200.000 euros, està més que a l’abast del promotor català.
I tanmateix el projecte, tot i les condicions favorables en els vessants econòmic i social, no serà tan fàcil d’aconseguir en l’aspecte estrictament esportiu. És cert que els èxits, els ascensos, les visites d’equips de més fama internacional, haurien d’afavorir una presència de públic molt més nombrosa que l’actual. Però el factor meteorològic és un seriós obstacle en contra. No és gratuït que, arribat a l’elit, tingui més espectadors habituals el bàsquet, molt probablement també perquè es juga sota sostre i a bona temperatura.
Un altre obstacle, les condicions de les instal·lacions: caldrien reformes importants al comunal i/o al nacional per a una veritable equiparació als terrenys homologats per a competicions de l’elit del futbol, des de la gespa fins a la llotja, passant per vestidors, espais amplis per als mitjans de comunicació... No oblidem que partits importants de la selecció s’han hagut de jugar fora del territori nacional. Veurem si la propera confrontació amb França es pot mantenir fronteres endins.
I, finalment, hi ha l’ordre públic. Els actuals efectius del servei de policia són insuficients, sens dubte, més que intervinguessin tots els de la plantilla, per controlar del Runer cap al nord milers d’afeccionats de grans equips visitants, amb les corresponents minories violentes. Perquè, això sí, per a aquests col·lectius venir a presenciar aquí un matx tindria tots els al·licients afegits d’una destinació turística força apreciada, més com més de prop vinguessin.
En definitiva, tant de bo de la mà del defensa del Barça l’Andorra arribi, com a mínim, a aquella segona B, i tan amunt com es pugui, com més millor, per a gaudi de la ciutadania i per l’efecte de cohesió social que comporta l’adhesió a uns colors esportius, especialment del futbol. Seria tota una fita que els seguidors de l’FC Andorra, SA, superessin en nombre –aquí– els del Barça, el Madrid, fins i tot els del Benfica o del Porto. Fàcil, però, no ho serà.