Quan la bombolla esclata

En un país poc habituat a les mobilitzacions socials com el nostre, la nombrosa concentració que es va celebrar el 17 de desembre passat al centre de la capital, i que va aplegar un miler de persones, ha servit per marcar un abans i un després. El que fins ara semblava un dret reservat únicament a treballadors del sector públic –així s’ha pogut veure en les diferents jornades de vaga i les protestes convocades pels funcionaris els darrers anys–, de mica en mica es va estenent a d’altres col·lectius, tradicionalment reticents a mostrar de manera oberta el seu malestar.

Els treballadors del sector privat, i especialment els de l’àmbit turístic –que pateixen una particular i delicada situació laboral i social, molt vinculada a l’estacionalitat–, haurien d’haver estat els primers a alçar la veu, però han arrossegat durant anys una por considerable, per altra banda justificada davant l’amenaça de perdre la feina, a denunciar els continus abusos als quals s’han vist sotmesos: hores extres que no es paguen, jornades interminables, torns de feina que impossibiliten la conciliació amb la vida familiar, contractes fantasma... Sortosament, aquests tempos s’han anat deixant de mica en mica enrere, i la crida dels sindicats a manifestar-se per la recent reforma laboral –un paquet de lleis que, per cert, i excepte en algunes qüestions molt concretes, tampoc servirà per millorar substancialment la situació dels treballadors d’Andor­ra–, així com per la imminent reforma de la Funció Pública, ha donat els seus fruits.

La bombolla del descontentament popular també ha esclatat arran d’altres qüestions respecte a les quals la classe política tampoc ha sabut (o volgut) donar resposta. Un exemple és el debat sobre la despenalització de l’avortament, que ja s’ha tallat sempre d’arrel amb l’excusa de que posa en perill el model institucional del país. O un afer de rabiosa actualitat com és el del preu de l’habitatge, que continua encapçalant la llista de preocupacions dels ciutadans del Principat –així es destaca en l’últim Observatori del CRES, fet públic ahir–, i que unida a la precarietat salarial ha empès determinats grups socials fins ara més o menys acomodats a una situació de risc.

El Raonador del Ciutadà, Marc Vila, ja va donar un toc d’alerta sobre el preu dels lloguers quan, ara fa dos mesos, va anunciar la posada en marxa d’una investigació d’ofici sobre aquesta qüestió. Aquest informe permetrà obtenir, com a mínim, una radiografia força fidedigna sobre una problemàtica que ha empès algunes famílies a anar a viure a l’Alt Urgell, i molts treballadors temporers a veure’s abocats a conviure en pisos pastera.

En tot cas, la reacció del Govern a un malestar social que, per altra banda, ja feia anys que es covava, ha arribat tard i malament. S’ha esperat fins a l’últim moment, quan la indignació ja ha arribat al carrer, en lloc d’implementar des del primer dia polítiques per controlar l’augment desmesurat del cost de la vida a Andorra.

De pressa i corrent, el cap de l’executiu, Toni Martí, ha aprofitat el tradicional discurs de Cap d’Any per anunciar un paquet d’iniciatives que hauran de servir per limitar el preu del lloguer i apujar el salari mínim. A part de la inconcreció de les propostes –els detalls s’hauran de consensuar tant amb les patronals com amb els sindicats–, no és de rebut que les hagi fet conèixer pocs dies després d’anunciar oficialment la data dels comicis generals. Els ciutadans es mereixen respostes a llarg termini i no mesures electoralistes.