Lo Ramonet de Pi

Personatges pintorescos ancorats en el seu univers, vivint al marge de la societat; relíquies d’una època encavallada entre la centraleta de telèfon per demanar conferència a la telefonista i la telefonia mòbil capaç de fer-nos visibles des de qualsevol racó de món. El nostre personatge d’avui, lo Ramonet de Pi, en ser detingut a Encamp a les vigílies de Nadal, dubto que entre les seves pertinences la policia andor­rana hi trobés un telèfon mòbil. Entre altres raons, perquè no li cal, perquè no li serviria de res. A qui trucaria lo Ramonet de Pi? Com tots els tirats a bandoler, és un solitari que se les ha de procurar de dia i de nit amb l’única companyia de la seva ombra i, com bé se sap per les armes de foc que se li han trobat, amb l’escopeta, talment el trabuc del bandoler, i amb una tenda de campanya nova de trinca, comprada a Andorra mateix, en previsió del refugi fet de boix o de bruc per arronsar-s’hi amb el tapaboques de pastor, com feien els bandolers i lladres de camí ral, esperant a l’amagatall sentir el pas de les mules i el sonar dels cascavells per escometre l’objectiu en el moment precís.

Lo Ramonet de Pi és el nom amb què és conegut a Cerdanya, en ser nascut a Cal Ramonet de Pi, del municipi de Bellver de Cerdanya. El nom de pila, però, és Martí i de cognom patern Cots i matern Saleta: Martí Cots Saleta, conegut pels seus assalts i les seves carreres i escapades davant la Guàrdia Civil primer i ara davant els Mossos d’Esquadra com el Rambo de la Cerdanya, un àlies que ens situa els seus inicis delictius trenta anys enrere, quan el cinema va elevar a categoria d’heroi de la pantalla el personatge de Rambo, un fugitiu de la justícia que s’esconillava de la policia i dels seus rastrejadors amagant-se a les muntanyes emboscades i amb encrespats estimballs, com ho són els verals que entre Pi i la serra de Cadí, vall de l’Ingla amunt, han estat amagatall del Ramonet quan ha hagut de refugiar-se després d’escapar-se de la presó o dels centres psiquiàtrics en què ha estat tancat. Escapades carregades de simbolisme que han contribuït a crear el mite del considerat el darrer bandoler català. L’any 1991, quan el portaven emmanillat a declarar a l’Audiència de Lleida, es va escapar corrent com un esperitat. El 1992, va realitzar l’episodi delictiu més cru, l’assalt a una parella que feien estada en un refugi de Cerdanya. Un any després, el 1993, evitava a trets d’escopeta la Guàrdia Civil a Bellver de Cerdanya i a cavall d’un tractor robat travessava la frontera amb França i no va ser detingut fins una setmana després ja a Itàlia. I si a la gendarmeria francesa se’ls va escapolir fins i tot mirant de localitzar-lo des d’un helicòpter, els carabinieri també van veure com igual que a Lleida, se’ls escapava cames ajudeu-me emmanillat. Un any més tard, el 1994, era detingut als afores de Girona, després de ferir un Guàrdia Civil en saltar-se un control conduint un cotxe robat. Tancat a la presó de Lleida, s’escaparia 5 anys després, el 1999, aprofitant el primer permís penitenciari. I altre cop cap al Pirineu, cap a Cerdanya. Atracaments a caixes i bancs i detenció, el 2000, a Montpeller, per tinença il·licita d’armes, però deixat en llibertat. De nou a Catalunya, els Mossos d’Esquadra el detendrien el 2001 i passaria una estada llarga a la presó Model de Barcelona, fins a l’agost de 2010, en què es tornava a escapar aprofitant un permís i cap a Cerdanya, on era detingut dos mesos després. De nou a la presó de Lleida i després ingressat voluntàriament al Centre Assistencial d’Almacelles de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, que atén persones amb discapacitat intel·lectual, que justament és l’afectació que pateix el Martí Cots Saleta. Del Centre d’Almacelles se n’ha escapat dos cops, el 2016 i a començament de desembre de 2018, quan torna cap al Pirineu, entra a una casa d’Aravell, roba un cotxe, atraca un hotel a Alp, travessa cap a Andor­ra pel Pas de la Casa, entra a una casa d’Auvinyà i s’instal·la per dues nits en un hotel d’Encamp, cosa gens habitual en ell (suposem que ho fa en veure’s ric, comptant amb els 15.000 euros de l’atracament d’Alp), on el deté la policia andorrana diumenge 23 de desembre. Diguem a tot això, que els qualificatius que es llegeixen a la premsa “altament perillós” no responen realment al seu tarannà. En la darrera estada a Bellver de Cerdanya, demanava bonament per les cases la caritat, i gent que el coneix bé afirma que si lo Ramonet no tingués por a punxar-se, s’aplicaria el medicament per al tractament de la seva malaltia.

De totes les estades a presons, la d’Andorra, on hi passa aquestes festes de Nadal i Cap d’Any i Reis, li deu ser la més agradable al Ramonet de Pi, perquè finalment pot estar prop de vaques i de cavalls, com demanava sempre en ser davant els jutges: “Porteu-me a una presó que tingui vaques, que soc pagès.” A la Comella hi deu somiar quan ja de vailet anava a munyir a la quadra de Pi, mentre sentia a la televisió de les cases veïnes els renills dels cavalls i els trets de la sèrie de pistolers del far west Bonanza. Uns trets i un món de cor­reries que no podia pas imaginar de petit que li serien tan propers com per engolir-lo, dissortadament, a ell mateix. Avui, a la presó de la Comella, proper a complir els 50 anys, somia en el seu món i aliè a l’ordre de detenció internacional dictada pel jutjat de Puigcerdà i –si la justícia andorrana no l’ingressa al servei d’atenció mental de l’hospital–, aliè a la previsible entrega a les autoritats espanyoles, el Martí Cots Saleta, lo Ramonet de Pi, àlies el Rambo de la Cerdanya, personalitza les particularitats i així les mancances d’una època, com dèiem al principi, en què a banda de no haver fet encara el salt tecnològic, com ara el revolucionari en matèria de comunicacions telefòniques, el tractament que necessitaven malalts del cap era més aviat fer-los vores i deixar-los anar al seu aire, sense ser prou conscients que la discapacitat intel·lectual mal menada, mal acompanyada, pot derivar en psicopaties tan injustes per a qui les pateix, com Martí Cots Saleta, lo Ramonet de Pi, com per als qui de rebot també n’acaben sent víctimes.