Krakatoa, Etna i…

En aquestes dates assenyalades han tornat les catàstrofes naturals associades a muntanyes. L’Etna ha entrat en erupció, ha destruït cases i ha causat diversos ferits a Sicília. Aquest volcà, patrimoni de la humanitat per a la Unesco, font de riquesa agrícola, és també una amenaça, tot i que menor si es compara amb altres, físicament més llunyans, com l’Anak Krakatoa, Krakatoa per antonomàsia.

A l’illa principal de l’arxipèlag que porta aquest nom, entre Java i Sumatra, un altre focus infernal de la natura ha tornat a ser més mortífer. Una nova explosió ha causat, segons els recomptes oficials que no paren de créixer, prop de cinc-centes víctimes mortals, a més de desapareguts i ferits de les més diverses consideracions.

Els més grans recordem, entre somnis d’infantesa, la pel·lícula, per al seu moment espectacular però que mai no ha figurat entre les obres mestres d’aquest art, que reproduïa un episodi històric al mateix escenari, entre el maig i l’agost del 1883, que va deixar més de 36.000 morts, va tenir una de les explosions deu mil vegades més potent que la bomba sobre Hiroshima (van ser 350 megatones) i va provocar una onada gegantina com se’n recorden ben poques, aleshores encara no anomenada tsunami.

Diuen els escaladors que la muntanya acaba reclamant els seus drets. També la natura, en general, amb el canvi climàtic que sembla una revenja contra l’explotació sense mesura.

Aquí, per sort, la ciutadania actual no guarda memòria d’erupcions volcàniques que, en tot cas, es van produir fa milions d’anys, en desert. Això no treu, però, fenòmens amenaçadors a escala de país, menors.

Molts recordem encara l’esllavissada sobre l’edifici El Bon Repòs, a la solana de la capital, o l’allau d’Arinsal, per sort sense danys personals tan greus com podien haver estat.

I també veiem com, de tant en tant, la vella i fràgil muntanya cau. Intentem frenar-la amb xarxes i tanques, ara per ara amb un gran percentatge d’èxits, tret d’episodis intermitents de caigudes de rocs i terra sobre carreteres i camins.

Feina tenen les institucions públiques amb la vigilància i prevenció constants i imprescindibles. I tanmateix són més letals o nocives les imprudències dels qui voluntàriament, inconscients, desafien la muntanya sense anar preparats, equipats, ni previnguts, i han de ser rescatats pels especialistes, amb helicòpter o a peu.

I no serà per falta d’advertències de les autoritats, directes o en xarxa, sobre com és d’imprescindible el respecte a aquesta infraestructura gegantina i natural, riquesa del nostre país.

Tant de bo si l’any nou, fins ara tan diferent de l’anterior pel que fa a la generositat en or blanc, sigui també el dels accidents zero, a les carreteres, els carrers… i la muntanya.