Entre els tuits i les piulades

Arturo Pérez Reverte s’ha ficat aquesta setmana en un embolic en frivolitzar amb uns quants tuits sobre la quantitat de novel·les que s’han escrit referents als camps d’extermini de l’Alemanya nazi. No cal entrar en detalls, però la resposta del Museu d’Auschwitz, l’endemà, venia a dir que no és necessari buscar polèmica en una de les qüestions més lamentables de la història de la humanitat, que va costar la vida a milions de persones. Després, el mateix escriptor s’ha explicat el millor que ha pogut: “Mis tuits se burlan de lo mucho que, por modas literarias comerciales, se manosea un asunto que debería tratarse con más rigor y respeto.” El museu ha acceptat l’explicació i tampoc ha volgut donar mes voltes a un assumpte que, òbviament, ha despertat molts d’altres tuits, molts dels quals de continguts diguem-ne deplo­rables.

Els tuits són perillosos, molt més que una columna, per exemple. Arturo Pérez Reverte, estigui o no d’acord el lector amb els seus plantejaments, quan escriu als diaris deixa el seu pensament molt clar; en un tuit, en canvi, la cosa canvia, no queda tan definit i després s’han de donar explicacions o bloquejar d’altres tuitaires que li fan la vida impossible.

Donald Trump és un altre calamitós exemple de la utilització nefasta de Twitter. Cada vegada que tuiteja el món tremola; cada vegada que escriu a les xarxes socials una de les seves barbaritats molta gent pensa que estaria millor tancat a la seva torre d’or, a la part alta de Manhattan.

Ell mateix, Donald Trump, sembla un producte creat, ascendit i mantingut per a la utilització més obscura de les xarxes socials. Eines tan elementals a les mans de persones com ell resulten certament perilloses i converteixen aquest planeta en un lloc més inestable.

Per acabar aquesta reflexió: a títol personal m’agrada molt més anomenar les frases de Twitter com a tuits en lloc de piulades. Piular, piulen els ocells, i per molt que l’emblema de la companyia sigui un ocellet, el xiuxiueig propi de la xarxa no té res que veure amb el cant dels ocells. No crec que a Pau Casals li fessin gaire gràcia les piulades des de Twitter. Són realment devastadores. I, al final, més enllà de la seva funció pràctica, de rabiosa actualitat, que òbviament la té, Twitter em sembla una plataforma que alimenta la part més obscura de l’esperit humà. És una plataforma que permet calumniar, insultar, dir mentides o sembrar dubtes, i després amagar-se en l’anonimat. Sí, sí, també pot ser didàctica i informativa, que algun avantatge deu tenir. És veritat, i també permet descobrir moltes veritats. Però si he d’escollir entre un tuit o una xerrada, busqueu-me a la terrassa del Marítim a qualsevol poble del litoral.