Muntanyes russes

Amb el canvi d’any, és tradició, entre els qui ens dediquem a les inversions, fer pronòstics d’allò que ens espera als mercats financers els dotze mesos vinents. Qui escriu, però, creu que és molt millor emprar l’energia a entendre, més que no pas a predir. “No confiïn en aquells que diuen haver trobat la veritat, només en aquells que continuen buscant-la”, deia un dels millors inversors del segle passat. Permetin-me doncs que provi de situar el context en el qual ens movem abans d’especular què podem esperar del 2019.

Abusant una mica de la seva paciència, els prego que m’acompanyin gairebé mig segle enrere. 1971. Richard Nixon dinamita els acords de Bretton Woods en decidir sortir del patró or. A la pràctica això va significar donar via lliure a la Reserva Federal, la qual fins aleshores havia de tenir molta cura del que feia (altrament s’arriscava a buidar Fort Knox). D’altra banda, el dòlar, fins aleshores artificialment elevat –en ser prèviament convertible en or a voluntat–, iniciava una llarga davallada. Als productors de matèries primeres, que cobren en dòlars, no els va fer cap gràcia. Potser això va contribuir al fet que, dos anys més tard, el 1973, l’OPEP decidís iniciar un bloqueig de vendes a Occident en represàlia per la guerra del Yom Kippur entre Egipte i Israel, cosa que va disparar el preu del cru. No va ser fins a principis dels 80 que s’aconseguí frenar l’elevada inflació que se’n derivaria, quan Volcker va apujar els tipus d’interès fins al 20%.

Aquests episodis serveixen per il·lustrar dos punts del tot necessaris per entendre els mercats actuals i com posicionar-nos aquest 2019. El primer és que des d’aleshores –i ja fa prop de quaranta anys– els tipus d’interès només han tingut una direcció: avall. Els preus de la renda fixa van a l’inrevés que els tipus d’interès que es cobren en comprar-la. És a dir, fa quaranta anys que pugen els preus dels bons i les obligacions. Fins al punt que a la zona euro, si un vol deixar diners, tot sovint ha de pagar (hi ha tipus d’interès negatius). Així doncs, per construir una cartera d’inversions robusta, capaç de resistir entorns de mercat complicats, el primer que cal tenir en compte és que una de les eines tradicionals per poder diversificar, la renda fixa, és poc útil.

El segon ens ajuda a posar en perspectiva fins a quin punt ha augmentat la influència dels bancs centrals als mercats financers. Estàvem acostumats a una calma del tot artificial, proporcionada per les extraordinàries mesures d’estímul injectades per les autoritats monetàries, hiper­actives i omnipresents des de la fallida de Lehman, fa deu anys. Res no és etern, i toca fer marxa enrere. És com si traguéssim els amortidors al cotxe que conduïm; la pedreta més petita de la carretera causaria sotracs desproporcionats. Tot puja o baixa a la vegada. El 2018 n’ha estat un bon exemple. Mai, en els darrers 120 anys, tants actius havien acabat un mateix any en negatiu. De fet, si podem fer un pronòstic per al 2019 amb cert grau de confiança és que la volatilitat de l’any passat ha arribat per quedar-se.

De sotracs ni en falten ni sembla que en faltaran, la majoria de caire polític (Brexit, Trump, Itàlia, Bolsonaro, Obrador…). Però és aquí on toca injectar una mica d’optimisme. Sembla poc probable que cap dels arguments que atemoreixen els inversors acabi malament. És molt més probable que no hi hagi Brexit a la brava i que Trump arribi a un acord comercial amb els xinesos que no pas el contrari, principalment perquè totes les parts estan interessades que així sigui. D’altra banda, hi ha desacceleració econòmica, no pas recessió, a la vista. Tot i això, les borses gairebé ja han caigut de màxims a mínims, el que acostumen a fer quan hi ha recessió. No hi ha millor oportunitat de compra que quan regna el pessimisme (i viceversa). Hi ha actius que descompten escenaris molt poc probables. Una combinació del tot atractiva per als inversors pacients. Però el preu a pagar, malauradament, és que cal assumir molta més volatilitat pel camí. Les inversions més tranquil·les, o bé ho són només en aparença o bé no donen cap rendiment. Aquest 2019 té tot l’aspecte que els mercats continuaran comportant-se com una muntanya russa. Hi ha trams que fan pujada i d’altres que fan baixada, i fins i tot en algun punt ens podem veure de cap per avall, però al final sempre es torna al principi, sans i estalvis. No és possible saber si venen més revolts, però de ben segur és molt millor afegir-s’hi després d’una baixada.