Un home (de l'est) que dorm

“Hi havia un problema i ja està resolt.” Aquestes van ser les paraules que va pronunciar Aznar (en castellà, és clar!) quan va expulsar de Melilla 103 immigrants l’estiu del 1996.

Fa unes setmanes, en un moment d’intensa pluja, un transeünt va fer una foto a una persona que s’aixoplugava a l’entrada d’un edifici al centre de la capital, coberta dins un sac de dormir.

La imatge es va fer viral a les xarxes socials i en aquestes mateixes xarxes el titular d’Interior i candidat de DA a les eleccions generals va anunciar la “solució del problema”.

Una solució manllevada de l’adoptada per Aznar el 1996 a Melilla; una solució com les que preconitza al país veí el partit d’extrema dreta Vox: posant a la frontera del riu Runer aquesta persona, “nacional d’un país de l’est d’Europa”, segons va escriure el ministre. El que s’anomena en llenguatge de drets humans, una expulsió en calent.

Els matisos que “disposava de mitjans econòmics escassos” i “que els agents del cos de policia l’han acompanyat amb el seu acord a la frontera del riu Runer” són, per dir-ho suaument, propis d’un militant d’aquells partits extremistes europeus (a Hongria, Finlàndia, Àustria, Itàlia, Espanya...) que tanta repulsa i por ens fan.

És cert que la molt perfectible Llei d’immigració vigent tracta, al seu article 14, dels mitjans econòmics dels estrangers que circulen o volen sojornar al nostre país; però no hi ha cap cobertura legal per dictar una expulsió immediata de les persones que no complirien aquest requisit de suficiència de mitjans.

La Constitució i els tractats internacionals signats no encaixen gens amb la precisió (discriminació?) del ministre sobre l’origen del ciutadà (d’un país de l’est) que deixà en pura retòrica la clara protecció dels drets humans que garanteix l’article 6 de la nostra Constitució: “Ningú no pot ésser discriminat per raó de naixement, raça, sexe, origen, religió, opinió, o qualsevol altra condició personal o social.”

Comentant la frase d’Aznar, Jordi Solé Tura escrivia el 29 de juliol del 1996 al diari El País el següent: “No hi ha res de més perillós per a una societat que comença a sentir-se insegura que convertir tots els conflictes i totes las contradiccions en problemes d’ordre. L’ordre [públic] és important, però no pot mantenir-se a costa de la dignitat humana ni contra els principis fonamentals del sistema democràtic. La política té moltes servituds i més que en cap altra comesa s’ha de saber sempre quins són els propis límits.”

Som una societat estranya; admirem la feina que fan les ONG com Metges Sense Fronteres o Open Arms al Mediterrani, ens indignem pels propòsits sobre els immigrants il·legals d’un partit extremista espanyol i, alhora, podem mantenir-nos molt satisfets, amb ulls i oïdes ben tapats, sobre una acció que es fa aquí, a casa nostra, i que avui és impensable a qualsevol país europeu. En primer lloc, perquè el país de l’altre costat de la frontera no admetria aquesta exportació d’un problema.

Però, com assenyalava Solé Tura, entre les servituds d’un polític responsable (no populista) hi ha la de trobar una solució compatible amb la dignitat humana i els principis bàsics d’un sistema democràtic.

Pel fruit es coneix l’arbre, diu el proverbi; el ministre Espot no va voler o no va saber trobar aquesta solució compatible amb la dignitat humana i també amb les polítiques d’immigració i de circulació de ciutadans que imperen als països de la Unió Europea (de l’est, oest, nord i sud d’Europa) amb els quals volem signar un acord d’associació. Un acord que ens impedirà tractar els ciutadans comunitaris de la manera com es va tractar l’home que dormia.

Quan vaig veure la imatge de la persona al sac de dormir, em van venir a la ment – ja sabeu, soc home d’imatges– unes frases d’un llibre de Georges Perec i em vaig posar a la seva pell: “Ara no tens més refugis. Tens por, esperes que tot s’aturi, la pluja, les hores, el flux dels cotxes, la vida, els homes, el món, que tot es col·lapsi.” El llibre es diu Un homme qui dort, el mateix Perec va dirigir un film que es va fer amb aquest guió. Una història que a alguns ens provoca solidaritat i empatia amb el protagonista.

És clar que, al diccionari mental dels manaires, aquestes paraules no existeixen; la seva única obsessió és assaltar el poder.

Si tingués un instant de sinceritat, Xavier Espot podria repetir les paraules del rei Lear “que poc m’ha preocupat, fins ara, tot això!”