Els gravats rupestres són patrimoni

Ara fa un mes parlàvem amb l’Antoni Ubach i el Pere Campmajó dels gravats rupestres coneguts a les Valls d’Andorra, tot dinant després de la presentació de la defensa de la tesi doctoral del Joan Ferrer, especialista en escriptura ibera: L’origen i el desenvolupament de les escriptures paleohispàniques, dirigida pel catedràtic Javier Velaza, director del departament de Filologia Llatina i director de Littera (Laboratori per la recerca de textos epigràfics, romans i antics) de la Universitat de Barcelona. Va ser un dia ben complet, dijous 13 de desembre, perquè al vespre, a la facultat de Geografia i Història de la UB, vam assistir a l’homenatge que la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona van dedicar a l’Oriol Mercadal, que ens deixà, ja enyorant-lo des del primer moment, el dia 15 de desembre de 2017. Emocions a flor de pell, perquè l’Oriol era una gran persona i excel·lent arquòoleg, i el continuar endavant, en les recerques i estudis que sortosament cada any diferents equips de les dues universitats realitzen al Pirineu, concretament i sobretot a la comarca de Cerdanya però també a l’Alt Urgell, seguint el curs del Segre i la seva significada obertura de pas des de temps prehistòrics. L’Antoni Ubach parlava amb el Pere Campmajó del veïnatge i més que probable similitud entre les poblacions de Cerdanya i les que habitaven en terres andorranes, un lligam relacions humanes i culturals. I vam parlar els tres del Pere Canturri (et tenim present Pere, ens acompanya la teva traça) i de la Roca de les Bruixes de Prats, estudiada actualment per doctor en arqueologia Campmajó, primera autoritat en gravats rupestres de l’àmbit pirinenc, presenta caràcters semblants als que de manera tan acurada i durant prop de 50 anys, Pere Campmajó ha trobat a la Cerdanya, terra on n’hi ha abundantment i amb profusió ja des del bronze final i l’edat del ferro. Fruit de la realització del seu admirable treball de camp i estudi i anàlisi dels gravats, és la seva tesi doctoral defensada l’any 2008, una joia de referència per a qui tingui curiositat, interès i ganes d’aprendre sobre els aspectes d’aquesta forma d’expressió humana: Les gravures rupestres de Cerdagne (Pyrénées orientales) de la fin de l’âge du Fer à l’époque contemporaine. Corpus. Aprproches chronologique, spatiale et culturelle, publicada l’any 2012 per edicions Trabucaire, de Canet (Rosselló), amb el títol tan ben trobat de Ces pierres qui nous parlent. Les gravures rupestres de Cerdagne. Des Ibères à l’époque Contemporaine. A aquest llibre li vam dedicar una d’aquestes tribunes de dissabte del Diari d’Andorra, el dia 12 d’agost de 2012, poc després de presentar-la a la Tor de Carol.

Els coneixements del Pere Campmajó seran molt útils i permetran realitzar una interpretació ja ben profitosa des del primer moment, dels recentment anunciats gravats rupestres que s’han trobat a la vall d’Àssua, en terme municipal de Sort, allà a les alçades de Llessuí. Un conjunt de gravats majorment d’època medieval que per la seva quantitat i bon estat de conservació seran estudiats amb tot deteniment i, com a patrimoni cultural que són, també hauran de ser degudament conservats i preservats de qualsevol alteració o deteriorament. Aquest darrer aspecte és el gran problema al qual s’han d’enfrontar els responsables de salvaguardar aquest patrimoni cultural que és llegat dels avantpassats i, per tant, un llegat col·lectiu. Saber fer casar l’estudi i la protecció, amb la valorització com a element d’interès turístic, és el gran repte, que s’hauran de plantejar al Pallars Sobirà de manera seriosa i obrant amb el cap fred i no pas a cop calent. En aquest particular, manllevem les paraules, que són una bona recomanació, del Pere Campmajó, davant la pregunta: s’han de donar a conèixer els indrets on es troben els gravats?, la reflexió seva és: “És imperatiu no divulgar la situació exacta dels llocs amb gravats, a excepció dels indrets seleccionats i amb la reserva que siguin habilitats i protegits cor­rectament.” Sàvies advertències que tothom hauria de tenir en compte a l’hora de voler fer possible el gaudi, l’estudi i la divulgació als visitants interessats. Perquè, malauradament, sempre hi ha qui per fer la bretolada o senzillament per pillatge, farà un acció que malmetrà els gravats i quedaran mutilats o senzillament desapareixeran. Recordem la polèmica de fa uns mesos sorgida aquí, a Andorra, precisament per l’evident desprotecció en què es troba precisament la Roca de les Bruixes de Prats, suscitada per una mala interpretació del que és patrimoni de tot­hom per part d’un arqueòleg del país.

Gaudi i una sensació de trobar-te davant una relíquia que van deixar marcada a la roca gent de fa segles, per raons que ens fan pensar, és allò que se sent quan ets davant d’un pany de roca on endevines les acanalades traces naviformes o les més fines línies dels gravats rupestres. Un gaudi estètic, sensorial, notat en ajupir-nos, o tot dreçant el cos i estirant el coll, o a vegades a l’alçada dels ulls quan tenim davant d’un gravat rupestre que sabem antic, i que com els medievals ens aporten escenes de personatges abillats a l’estil de la seva època, amb armes i posem el cas instruments musicals que ens porten a imaginar gestes i batalles. Una lectura a l’aire lliure, un escoltar “les pedres que ens parlen”, com ens hi motiva el Pere Campmajó, un delejar-nos gairebé íntimament, mentre notem el sol a la nostra esquena o les ramioles d’aire que durant anys i panys han besat i bressolat les (al nostre bon albir sagrades) penyes i codineres gravades.