En campanya

Ha fet poc més de quaranta anys exactes. A Caracas, el president electe de Veneçuela Luis Herrera Campins, un dels últims democristians que van arribar a cap d’Estat del país, després d’una llarga jornada d’audiències, la majoria d’aspirants a futurs càr-recs, rebia finalment aquest periodista que, per trencar el gel, li deia: “Almenys, ja ha acabat la campanya electoral, no?” I la resposta que ara sembla evident, aleshores sobtava: “Pues no, porque la siguiente ya empezó”.

Evidentment, les accions dels governs, des del començament de cada legislatura, van marcant dia a dia la popularitat o impopularitat de l’executiu, de qualsevol gabinet i arreu. Però el que es coneix habitualment com a campanya o, més aviat, com a precampanya és el tret de sortida de les activitats de proselitisme de cara a uns comicis.

Dimecres passat, aquesta crida primerenca sortia a tots els diaris, en forma de ressenya del seguit de mesures de caire social aprovades i anunciades pel Govern: la congelació dels preus dels lloguers, l’increment de les pensions, del salari mínim i dels sous més baixos amb caràcter obligatori…

Era el clar senyal que ha començat, abans del calendari oficial, l’allau d’ofertes, promeses, suposats programes de cada o alternativa en forma de candidatura per captar els vots l’abril vinent.

La manifestació insòlitament nombrosa de no fa gaires setmanes, en reclamació de millores d’aquesta mena no és l’única espoleta d’aquests anuncis oficials, però sens dubte hi ha influït. Com influeix la consciencia en la coalició governant que s’han esgotat ja, en diveros sentits, les dues legislatures consecutives d’uns Demòcrates amb majories absolutes liderades per Antoni Martí.

El desgast de l’exercici del poder i el relleu obligat de cap de llista no són factors que, habitualment, afavoreixin els projectes de continuïtat, sinó més aviat el contrari. El repte, doncs, és fort i amb resultat incert.

La recent enquesta del CRES reflectia un interès creixent dels joves per la política, i això és un element per a l’esperança de la cosa pública. Sembla, però, que les generacions que els hem precedit hem anat augmentant l’escepticisme sobre la capacitat general dels aspirants, no ja per complir les respectives promeses, sinó simplement per portar a terme una gestió raonablement eficaç.

A falta de tancar els pactes preelectorals (la normativa vigent fa gairebé inviables les aliances estables un cop coneguts els resultats), ens trobarem amb algunes novetats, més de sigles que de persones.

A tall d’exemple, caldrà veure si els de Podem poden assolir quelcom més que l’estatus de projecte, d’utopia. En què queda l’aliança, per alguns contra natura, dels liberals i els socialdemòcrates que han conservat els noms respectius i que han de rebaixar forçosament els plantejamens anteriors per arribar a la coincidència.

També veurem fins a quin punt, tot i que previsiblement en gran proporció, la “tercera via” hereta els sufragis de la dreta tradicional. S’acostuma a dir que les terceres alternatives, com les que es proclamen “ni de dretes ni d’esquerres”, o “apolítiques”, són les més clarament conservadores.

Tot això ho anirem veient, però sembla que encara és d’hora, massa, per treure conclusions. Temps hi haurà en els tres mesos a venir.

Per això i per anar perfilant el volum de l’abstenció que, pel que sembla, pel que s’escolta, accentuaria la tendència al creixement, si els joves, sobretot els joves, no ho eviten, més que sigui en part.