Les llibreries van desapareixent

Soc un lector constant de periòdics i de llibres i m’adono que al meu entorn cada cop som menys. Tinc mòbil i també m’informo a través d’Internet, de la televisió. Cada matí miro algun diari digital però quan surto de casa em compro un diari de paper. Necessito tocar-lo, llegir-lo, olorar-lo, subratllar alguna frase i si cal retallar un escrit per guardar-lo. Amb els llibres em passa igual. Per la meva condició de periodista i historiador cada dia en llegeixo fragments o capítols. La lletra impresa en paper m’és molt familiar. Cada dia esmorzo llegint el diari i prenent un cafè ben calent.

I si dic tot això és perquè recentment a La Vanguardia he llegit un escrit segons el qual un estudi d’Ikea, aquesta important empresa sueca que ven mobles desmuntables, sobretot llibreries, ha facilitat dades d’un estudi titulat Life at home report, referent a la venda de llibreries i altres mobles el 2010 i el 2018, gràcies al qual podem saber l’evolució dels costums domèstics. És a dir, quantes se’n venen, però també per què s’utilitzen. Bo i que parlem de llibreries no vol dir, ni de bon tros, que la seva finalitat sigui contenir llibres. Les llibreries poden ser per deixar sabates, per exemple, o altres objectes.

Miro al meu entorn a la meva habitació, on tinc l’ordinador, i està ple fins al sostre, en prestatgeries, de llibres, sobretot d’assaig, enciclopèdies, novel·les, revistes locals enquadernades amb les quals he col·laborat i que em serveixen de referència. També tinc un munt d’arxivadors amb retalls de premsa, guardo programes, números de revistes monogràfics sobre temes que en el seu moment em van interessar guardar. En una altra habitació, més diaris, setmanaris, mensuals, enquadernats, que tenen punts de llibre. Soc, a més de lector, un empedreït excursionista i com haureu endevinat tinc un munt de llibres, llibrets, plànols de l’Alpina, sobre el muntanyisme, de llocs on he estat, o no. Fa quatre dies vaig estar a la Gleva (Osona), un santuari on va estar mossèn Cinto Verdaguer, i vam visitar l’església. De tot el grup (uns 50) vaig ser l’únic a comprar un exemplar de la història del temple. Ara ja forma part del meu bosc particular de llibres.

Quan vaig en tren de Mataró a Barcelona m’adono que soc l’únic del vagó que té un diari de paper a les mans. O un llibre, on repasso els apunts d’algun treball. La resta consulten el seu mòbil, que els té com hipnotitzats. Alguns miren algun diari digital, d’altres escolten música, o alguna emissora, parlen, xategen amb algú.

El llibre està en recessió. Ens agradi o no. Abans els llibres i les llibreries a les cases eren signes d’estatus, de cultura. El mòbil ha modificat la comunicació i el modus de lectura. Els llibres informatitzats semblava que havien de menjar-se el món. I no ha estat així. Reconec l’avantatge de portar diversos llibres en una tauleta. Però jo em nego a canviar. La gent llegeix? Sí. Però pel mòbil, que té l’avantatge molt llaminer de poder-te comunicar constantment amb qui vulguis. La interconnexió és interessant però es pot convertir en una dependència. Llegeix però només titulars, textos breus, comprimits. Un article que al diari omple una pàgina no es llegeix.

Em sap greu que a les cases, segons l’estudi d’Ikea, cada vegada hi hagi menys llibreries. Que les cases sense llibreries són el doble que només fa vuit anys. Sí, l’any 2010 hi havia un 4,1% de llars que no tenien llibres (llibreries) i ara, el 2018, ja són el 9,5%.

Tinc la sensació de ser una persona desfasada que no s’acostuma el cent per cent a prescindir del plaer de tenir en llibre, un diari, entre les mans. Tinc mòbil, i soc a Facebook, a Whats­App, i poca cosa més. Els meus nets són els meus assessors informàtics. Però em sap greu que no els vegi de tant en tant llegir un llibre, un diari, una revista de paper.

La informàtica està matant l’edició de diccionaris. Google –al qual hem d’agrair la seva prestació immediata– és la solució a qualsevol dubte. I ho donem per bo quan és un servei obert i a vegades el que ens ofereix no és del tot acurat. Jo més d’una vegada he escrit alguna rectificació o he complementat informacions. I no vull pas dir que l’Enciclopèdia Espasa –per posar un exemple emblemàtic– digui la veritat absoluta, però a mi em mereix més fiabilitat. O la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC).

Google té l’enorme avantatge que s’actualitza constantment. L’Espasa o la GEC són més lentes. Si Google és una llebre, les altres (l’Espasa o la GEC) són un cargol.

Miro la meva biblioteca, els meus arxivadors, els meus llibres, revistes, programes, retalls de premsa... i penso què se’n farà quan jo no hi sigui. Tinc donades instruccions que se n’aprofiti allò que pugui servir a algú –primer de tot, arxius– perquè així estiguin a l’abats d’alguns estudiosos.

Quan va sortir la televisió es va dir que mataria la ràdio, que era el mitjà més popular. I la ràdio encara existeix. I espero que la informàtica, el mòbil, no matin la premsa impresa ni els llibres. Que convisquin. Com fan la televisió i la ràdio. Per cert, els discos de vinil ara tornen a ser escoltats... I que d’aquí a un temps la lectura es mantingui i remunti. Que les cases tinguin més llibreries i més llibres. I qui diu llibreries diu revisters.

Com deien els nostres avis, “que el llegir no ens faci perdre l’escriure”.