Somnis trencats?

Quan s’acosten les eleccions –i des d’un simple cop d’ull d’observador i de fidel lector de falses o veritables notícies periodístiques– hom assisteix, no només a Andorra, a nombrosos somnis trencats.

Per exemple, ja imaginava que els qui governen ara elegirien un substitut, amb experiència, de perfil tranquil, assossegat, amb prudència i seny, no exempt de fermesa si calia, i avesat a un terreny no conflictiu, però sí terriblement important per al país com és la qüestió social i de seguretat ciutadana.

Des de, diguem-ne l’altre cantó –oposició o no–, hi havia un equip, grup, partit o com es vulgui dir, conegut per liberals, sota el comandament de Josep Pintat, home experimentat, de poques paraules, de fermes conviccions, rodejat de joves “turcs”, Gallardo, Costa, amb ambició de poder, em diuen que treballadors, però amb unes presses gairebé malaltisses. I, posteriorment, trencament.

Ensems, els socialdemòcrates que no van suportar portar la presència cabdal de Jaume Bartumeu, per part de Pere López, Susana Vela, etc., es van guillotinar entre ells.

És a dir, que de tres partits base, en sorgirien teòricament 4 o 5, o més, més ecologistes, etc.

Segons m’expliquen, llegeixo i observo, és cert que el poder, sobretot si és massís, trinxa, ja que el no saber esperar el tren, l’hora i l’estació que et correspon et fa perdre l’oremus (seria el cas dels lliberals?) i que els personalismes massa egòlatres per part dels dividits socialistes, convertits en SP, i SPD, ha fet la resta.

Després, també m’expliquen que la pressa col·lectiva del país s’agreujarà cada vegada més. La problemàtica social cada dia s’agruparà més, reflex dels països veïns i d’Europa en general; el tema Europa i la manca d’una columna estructural seriosa pròpia contribueixen, i molt, a aquest nerviosisme viral.

L’atomització de grups, el descontentament funcionarial, el desencís, l’abstenció del ciutadà en els afers públics són altres factors. La comparació amb altres parlaments (el nivell ha baixat molt), diuen els observadors avesats, l’afer BPA, el guirigai judicial, l’intent de grans obres físiques i poca claredat en la destinació, perdre el nord darrere les “exigències europees”?, la poca o nul·la pedagogia per saber explicar la política, el no saber distingir continguts i continents, l’important de l’accessori han portat a un cert desori global.

Després, també m’expliquen que sorgeixen “arquitectes màgics”, entre els quals es troba el fill de l’inoblidable i íntim amic meu, i de Manuel Mas, Amadeu Rossell i Ubach, és a dir, l’Amadeuet Rossell i Tarradelles, una mena de pegamento imedio entre els liberals del Jordi Gallardo i el Pere López. I una cosa més espectacular encara, un cop sabut que el Bartumeu no encapçalava el grup SPD, forçat o no forçat, tant se val, aleshores, a intentar la segona operació amb el SPD. La qual cosa em sembla una falta d’estètica com a mínim per part de “l’arquitecte massanenc”, en aquest cas amb el senyor Bartumeu, que segons es comenta, hauria estat el creador de l’invent, i després oblidat. És a dir, una escudella de Sant Antoni amb tots els components barrejats i sense gust de res.

Ah!, és clar, m’oblidava de parlar de la tercera via encapçalada per l’experimentat Josep Pintat. I el desconcert de Ciutadans Compromesos, UL-Independents de La Massana; el senyor Eusebi Nomen i la seva candidatura sobiranista. I, certament, és ben legítim postular-se per governar i legislar el país.

Em pregunto quants somnis trencats no hi ha al darrere de totes aquestes operacions que no sé si són baix maquiavelisme o més pròpies del Juli César del Shakespeare.

Què volem? Consensos reals, pactes d’estat reals, seny, prudència, audàcia, i gosadia també o una olla de grills? Mai no he tingut massa confiança en les aliances de petites coses, per deixar les grans, un cop “asseguts”.

Que l’Estat està en perill no és una cosa a discutir un cop “asseguts”. Que cal defensar molt l’andorranitat no són unes postres per degustar un cop “asseguts”.

Que cal trobar una solució del tema de “l’avortament”, Constitució, Estat i prevenir no és un tema de carnestoltes. Que els temes socials mereixen, com a mínim, el cabdal tractament del ministeri d’Afers Socials, Justícia i Interior no és, en absolut, un tema menor.

“Cultura, sanitat, persones grans, acostar-se realment a la gent, no fer del país un estat de funcionaris. Europa, i Andorra-Estat, els grans reptes per un somni que no es trenqui”. Igualtat i justícia social. Perquè es té por de parlar de justícia social, i eufemísticament s’usa més la “desigualtat”?.

“Tanta roba, tan poc sabó i tan neta que la volen”, com diria la malaguanyada Montserrat Roig. Aquest no és un país de polls ressuscitats tal com deia la meva mare.

Les majories absolutes no són massa bones. El niu d’escurçons on tots volen picar, tampoc.

La cònsol major d’Andorra la Vella, la senyora Conxita Marsol, diu que els pactes esmentats són “contra natura”. Ai, senyora cònsol major! D’entrada, em semblen legítims tots els pactes, estigui d’acord o no. I “contra natura” jo almenys estic avesat a Andorra a veure-ho tot, i ja no diguem fora d’Andorra. Que no veu vostè que, si no s’uneixen alguns, no tenen res a fer? Sí, a somiar.

Finalment, crec que com que jo sempre he votat les persones, i no formo part, ni ara ni mai, de cap partit polític, a la llarga tinc raó. És una qüestió, no de país, ni tan sols de persones, sinó de noms.

Jo em pregunto: on són els líders per intentar equilibrar el país? Segur que hi són, però, ara, no els veig massa.