El relat que manca

Fullejo la nova edició del Manual Digest, publicada en ocasió de la commemoració dels 600 anys del Consell de la Terra; de la suggestiva introducció de Joan Massa comparteixo la interpretació que fa del propòsit de Fiter i Rossell quan l’escriu el 1748. Diu Massa: “Allò que dona la identitat i la legitimitat és la inalterabilitat històrica, l’estabilitat del poder, l’estabilitat del que ha passat en el país. Tot canvi és un error...”

A cal Calones, amb motiu de l’homenatge i presentació del llibre Miscel·lània a Pere Canturri Montanya, no recordo si va ser Toni Ubach o Xavier Llovera qui va dir que a Andorra li falta un relat; ignoro quin relat tenen el Toni i el Xavier a la seva ment; si només era un globus sonda o ja tenen elements històrics en els quals basar un nou relat.

El cas és que de relat ja n’hi ha; ja hi ha un relat únic, el relat ideològic de la classe dominant, que els conservadors no perden l’oportunitat de repetir i propagandar. Encara no fa gaires dies podíem llegir un extracte d’aquest relat que una consellera general feia a la premsa diària: el relat del vassall, el relat idíl·lic de l’harmonia eterna, de la submissió, de l’obediència, de l’agraïment als consenyors, de la mansuetud; un relat causal que justifica (consagra) la preeminència social d’una minoria sobre lo vulgo, sobre la gent treballadora; un relat en el qual manca absolutament la idea de progrés; el relat de l’espera interminable al moment oportú per suplicar l’atorgament de tantes coses ajornades.

Aquest relat antihistòric nega, contra tota evidència, que el conflicte social és un dels modes bàsics de vida en societat; un motor mitjançant el qual homes i dones intenten resoldre antagonismes i diferències per arribar a una nova situació d’unitat o a un nou tipus d’integració. Conflictes entre diferents sectors de la societat andorrana que han estat ben presents al llarg de la nostra història.

Sense recular massa en el temps podem recordar l’agost del 1868, quan es produeix l’arrest, a la Seu d’Urgell, d’una comissió del Consell General per ordre del Copríncep episcopal Josep Caixal, que va pronunciar unilateralment la dissolució del Consell; en la seva rèplica, les autoritats andorranes empresonen el rector d’Andorra la Vella i el veguer episcopal i els seus fills.

Per què no recordar, també, la revolució del 1881 i l’ocupació de la solana d’Andorra per part de les tropes franceses?

Uns fets com els de l’abril del 1933 no poden caure en l’oblit: l’ocupació, el 5 d’abril, del Consell per part de joves andorrans que demanaven el sufragi universal actiu i passiu (per als homes) i la regulació del dret d’accés a la nacionalitat dels residents estrangers; al mateix temps es produeix la vaga dels obrers de FHASA. Finalment els delegats permanents han de decretar el mes de juliol –“guiats per l’esperit tutelar de benvolença i cordialitat, consagrat per la tradició de tants de segles” (sic)– la modificació del règim electoral “amb més ampla base que no ho era fins avui”.

Podríem seguir esmentant i aprofundint en altres episodis conflictius, que trenquen la falsa imatge paradisíaca que tant agrada escampar als conservadors; episodis com el de la invasió de la gendarmeria francesa el 19 d’agost del 1933 o el conflicte de les ràdios que es va allargar durant dècades, fins a la seva resolució en els anys vuitanta del segle passat, i que hi ha un consens generalitzat per qualificar com una qüestió de sobirania.

He llegit en algun lloc que tota identitat és narrativa. Doncs penso que urgeix una nova narració alternativa a la del vassall: una narració ciutadana.

La identitat andorrana, el relat de l’imaginari col·lectiu d’avui, no pot ser de vassalls agraïts o rebels, d’oriünds o d’importats, tant se me’n fa; ha de ser un relat de ciutadans, de subjectes actius, de drets i deures. Ciutadans responsables que saben extreure lliçons de la història i encarar el futur sense una pesada motxilla plena de tòpics, de falsedats, de limitacions supersticioses i de pors.

Ciutadans que saben que, si les ràdios andorranes van ser la segona meitat del segle XX una qüestió de sobirania, avui ho és l’ampliació de la base electoral, els drets de les dones i dels homes, la defensa de la independència entre els poders de l’Estat; totes són “qüestions de sobirania”, tan legítimes, o més, com aquell crit de “Volem ràdios andorranes!”.

Els andorrans hem sabut compaginar la defensa de les institucions amb la conquesta d’espais de llibertat, de nous drets i de majors quotes de sobirania, sense acceptar mai ni immobilismes ni fer passes enrere.

Davant de les idees conservadores que, ara, volen que la societat renunciï a drets per sacralitzar institucions, tot perdent sobirania, el nou relat de progrés s’ha de fonamentar en els tombants crucials que la ideologia dominant vol esborrar de la nostra història. Perquè molts dels canvis produïts no han estat cap error.