Entre racionalitat i populisme (II)

La història de la desil·lusió dels ciutadans no és quelcom de nou. El que succeeix és que està prenent una dimensió inquietant, frustrant i fins i tot menyspreable. El divorci entre el poder i la política genera un nou tipus de paràlisi, soscava la possibilitat d’acció política necessària per a l’eficiència i mina la confiança en el compliment de les promeses dels governs. L’observador s’adona com es va esfumant la confiança en la política. Davant el seu perceptible fracàs comencen a sorgir massius moviments populistes sense cap criteri de filosofia, ideologia o valors. Moviments, aquests especialment experts en la mobilització dels afectes i il·lusions, amb la seva acció discursiva dirigida exclusivament a implementar, reforçar i sobretot manipular sentiments, per assolir el poder. Així mateix realitza, massa sovint i en massa llocs, com la política és ocupada pel màrqueting, la imatge, els efectes especials, la superficialitat, argúcies, enganys, trampes, imitació, falsedats, disfresses, simulacions i aparença.

L’antropòleg hindú Arjun Appadurai, professor a la càtedra Goddard de Comunicació a la New York University, qualifica la crisi com a “cansament de la democràcia” i diu que “al conjunt d’occident les eleccions es converteixen en ‘maneres de dir no’ a la democràcia liberal”. Això a Europa és evident, des de Suècia fins a Italià i des de França fins a Hongria. I ens alerta dient que “el món occidental està a punt de patir una crisi perillosa”. El camí en direcció cap a l’autoritarisme que suposa la mal anomenada democràcia populista, que no és ni popular ni democràtica, resta vastament obert. La gran qüestió és saber si aquest moviment suposarà en definitiva un canvi de paradigma que posi en entredit la pròpia democràcia.

És notori que en una democràcia que es defineix com a representativa ens trobem davant una crisi de representació. S’explica al ciutadà que la funció del vot electoral és escollir lliurement els seus representants, i al mateix temps que se li restringeix aquesta llibertat obligant-lo a votar llistes tancades, de la composició i ordre de prioritats de les quals s’encarreguen els partits, en els millors dels casos, o el més freqüent, els seus dirigents. Als elegits per cada elector com a representants seus se’ls condiciona la seva voluntat mitjançant el dogma de la disciplina de partit. Escriu Karl Kautsky (Parlamentarisme et socialisme, Ed. Librairie G. Jacques, 1900), eminent líder de partit socialdemòcrata alemany, que “el diputat no és un home lliure en les seves decisions parlamentàries, sinó que, per molt que sigui dur dir-ho, és un simple mandatari del partit que l’ha ajudat a ser elegit”. En aquest context, voten amb renovada il·lusió els afiliats i aquells que fan objectiu de la seva ascensió professional, econòmica, social o política.

De la democràcia original, com a govern del poble, s’ha anat transitant cap a la democràcia representativa per aterrar a l’estat del govern dels partits (partitocràcia), que possiblement podria acabar concretant-se en règims autoritaris de caire populista, l’anomenada democràcia populista, incapaç d’una racionalització de la política.

Tampoc ajuda l’aclariment del confusionisme, la concurrència avui en el discurs polític de la teatrocràcia, l’anomenada democràcia mediàtica a la qual va substituint la moderna democràcia anomenada digital, o la inventada per la darrera dictadura espanyola, la democràcia orgànica, modernitzada amb el nom de democràcia jerarquitzada, de la qual formaria part la Rússia d’avui. I fins i tot la Xina.

La modernitat porta als eufemismes. La mentida passa a dir-se postveritat. La dictadura, millorant la nomenclatura de Franco, passa a denominar-se democràcia jeràrquica, nomenclatura aquesta que abraça les dictadures populistes de dreta o d’esquerra. I deixo per a un altre dia parlar de la de les emocions, la del corporativisme, la dels sentiments, la de les il·lusions. El progrés de les democràcies antiliberals, o de les democràcies sense llibertat, no és res més que un aspecte de les polítiques sorgides de la primera dècada del segle XXI, com a manca de respecte a les històriques institucions independents i a les llibertats individuals.

El confusionisme, més el fracàs ideològic de la partitocràcia, propicien que l’elector no se senti representat per cap organització política, i confia més en les organitzacions socials reivindicatives com la democràcia reivindicativa, la defensa de la natura, lluita contra quelcom o la plataforma en defensa de. Aquesta tendència, que va prosperant, obre escletxes per on comencen a filtrar-se idees per a una remodelació del sistema o reinventar-ne un de nou.

Quan un sistema polític sobreviu dècades, fins i tot segles, és fàcil, per a aquells que no n’han viscut un altre, imaginar-se que aquest serà etern. La història s’ha fixat a creure que l’estabilitat serà eterna. Però si la història de la humanitat ha enregistrat múltiples règims d’una remarcable durada, tots han tingut en comú que en cert moment s’enfonsaren. La democràcia atenenca va durar aproximadament dos segles. Els romans van governar aproxi­madament durant cinc segles. La República de Venècia va romandre sereníssima una mica més de mil anys. Qualsevol que en les seves darreres etapes hagués profetitzat el seu enfonsament hauria estat qualificat de trastocat!

Els que van viure els seus últims temps segurament es van preguntar per què un sistema que va sobreviure segles va desaparèixer en qüestió de pocs anys? I per tant va arribar un moment que la democràcia atenenca, la república romana i la veneciana van desaparèixer per sempre. Faríem bé de tenir compte d’aquest fet històric.

Durant els setanta anys que ens separen de la Segona Guerra Mundial, Europa Occidental i Amèrica del Nord, hem viscut en una prosperitat sense precedents. La major part dels ciutadans d’aquestes àrees geogràfiques, a la inversa dels seus antecessors, no ha viscut ni la fam, ni la guerra, ni les tensions civils insuperables. La idea que la democràcia pugui desaparèixer un dia s’oposa en tot moment, cada dia, a l’experiència viscuda. Però la història està saturada d’individus, polítics i intel·lectuals incapaços d’imaginar que l’estabilitat social mantinguda durant el darrer segle pugui desaparèixer un dia.

En teoria, el sistema democràtic prometia deixar que el poble governés, però a la pràctica, massa freqüentment, la voluntat popular se substitueix per la decisió d’organismes internacionals, restant fora de l’esfera de la voluntat d’uns ciutadans nacionals concrets. És en aquesta direcció que van les ideologies modernes de la globalització o la universalització. Comença a ser alarmant que la majoria de politòlegs no s’adonin que un sistema de llibertats sense democràcia comença a prendre el seu relleu. Avui, per exemple a Hongria, Polònia, Veneçuela, Filipines, Brasil, passant naturalment pels EUA del president Donald Trump, Turquia, Grècia... les llibertats individuals i l’estat de dret són objecte d’atacs concertats per part d’aspirants a autòcrates, de manera que fan que sigui relativament fàcil passar d’un sistema de llibertats sense democràcia a una democràcia sense llibertats. De moment el que es constata pels sondejos és que els ciutadans dels estats occidentals es mantenen menys ancorats a la democràcia i més oberts, que en temps no gaire llunyans, a solucions autoritàries. La democràcia ja no és la sola possibilitat d’escollir. Comença el seu curs cap a la desconsolidació.