Entre racionalitat i populisme (i III)

La gran qüestió és saber si els defensors de la democràcia liberal podran fer front a la seva crisi actual enfrontant-se amb èxit als corrents populistes de dretes i d’esquerres que estan en el camí de substituir les ideologies tradicionals. No ho sabrem abans que no hagin passat alguns anys. El que realment constatem és que avui el populisme com a ideologia progressa pràcticament arreu, i no solament a occident.

Si volem córrer el risc de participar en un joc d’endevinalles del futur de la democràcia és necessari definir quines són les condicions d’observació. És que l’estabilitat que ha tingut la democràcia en el passat, fonamentada en unes condicions objectives, ja no serien més factibles per si soles per sostenir-la per l’esdevenidor? Si aquest és el cas, com és possible explicar el que ha passat en el curs del darrer decenni? Comprendre el que ha passat pot ajudar-nos a alliberar-nos del fosc destí que sembla amenaçar-nos.

En la meva opinió aquestes qüestions són bàsicament sis:

1a. Fins fa poc el domini dels mitjans de comunicació destinats a les masses limitava la difusió de les opinions extremistes, contribuïa a consolidar un global de fets i de valors i relativitzava la disseminació de falses informacions. L’èxit d’Internet i la facilitat de divulgació de les fake news mitjançant les xarxes socials debilita els parallamps tradicionals en favor de moviments i d’homes polítics, fins ara marginals.

2a. En tota la història posterior al final de la Segona Guerra Mundial, període de l’estabilització democràtica, la majoria dels ciutadans occidentals s’han beneficiat d’un augment relativament ràpid del seu nivell de vida, i han guardat grans esperances que aquesta seguís millorant. La crisi del 2008, encara no totalment superada en molts llocs, facilita que el ciutadà perdi l’esperança en el futur.

3a. En general totes les democràcies estables van institucionalitzar-se sobre la base d’una població, sigui monoètnica o dominada per un grup ètnic específic. Avui, amb els moviments migratoris, això és qüestionable.

4a. La partitocràcia, instal·lada a occident, a comptar de la caiguda del mur de Berlín, que ha propiciat l’erosió de les ideologies tradicionals, ha afavorit el paper de la política com a filosofia en favor de l’administració. Els polítics es converteixen en funcio­naris.

5a. Els valors, tradicionals de família i nació, col·lectius es veuen substituïts pels individuals del benestar. Els conceptes de nació i d’Estat es dilueixen en conceptes indefinits de globalització, universalitat, modernització, llibertats individuals, etcètera. L’Estat esdevé únicament un organisme de distribució de serveis.

6a. La reivindicació de la igualtat acompanyada de la recerca de la identitat perduda reforça les tendències cap a l’autoritarisme. Ja Tocquenville (pensador i polític francès del segle XIX i un dels més importants ideòlegs del liberalisme) deia que “el poder és més fort amb l’aspiració igualitària perquè els homes prefereixen la servitud en la igualtat a la llibertat sense igualtat”.

Si és important investigar sobre els grans canvis referents a l’estabilitat del sistema democràtic, ens és necessari igualment evitar quatre errors sovint recollits en debats en els mitjans de comunicació, i fins i tot en el món acadèmic, sobre l’èxit creixent del populisme. Nombrosos analistes elaboren el seu punt de vista a comptar d’un context local, fonamentant-se en factors vàlids solament en el seu propi país. Del fet que és un fenomen mundial, és convenient interessar-se més en les causes comunes que afecten la major part de les nacions d’occident on ha vingut desenvolupant-se en els darrers anys.

Així mateix, són nombrosos els analistes que pretenen interpretar que certs esdeveniments recents podrien explicar les revoltes populistes, al·ludint la recessió del 2008 com a font dels problemes. Però cal tenir compte que l’inici del fenomen pot situar-se en la debilitació de les ideologies a partir de l’ensorrament de la Unió Soviètica i la pràcticament desaparició del comunisme.

També molts dels analistes pressuposen que les diferents causes possibles són excloents recíprocament, discutint, sovint acaloradament, per determinar si la crisi política que vivim pot explicar-se per factors econòmics o culturals, sense tenir ben present que les inquietuds, tant les econòmiques com les culturals, interactuen mutualment, i que per tant cal excloure les explicacions monocausals. També hi ha qui considera com a cosa adquirida que els vectors estructurals de l’èxit populista en l’esdevenidor es manifestaran de manera directa i evident, amb la qual cosa un gran nombre de ciutadans de pocs recursos econòmics defensaran el fenomen en aquells llocs on les idees econòmiques són preponderants, mentre que els ciutadans d’on hi hagi un gran percentatge d’immigració les defensaran per raons culturals.

Fora del món de la partitocràcia, ja són pocs els politòlegs que no opinin que és necessària una reforma. Una reforma que no hauria de limitar-se estrictament als sistemes de comunicació amb els electors i/o a la norma o sistema electoral. La reforma hauria d’objectivar-se en la recuperació de la confiança dels ciutadans en la política i els polítics. S’imposa una recuperació dels valors històrics adaptats a la modernitat, i si cal definir-ne de nous per substituir les ideologies decadents. A mesura que la religió és retirada de l’espai públic, l’educació moral esdevé una absoluta necessitat, política. Qualsevol reforma del sistema democràtic hauria de tenir-ho en compte.

En tot cas, per superar la crisi de democràcia seria bo, en primer lloc, que els ciutadans reconeguin la necessitat de lluitar ideològicament, cada vegada que en tinguin l’ocasió, per mantenir el sistema democràtic. I una cosa és certa, els nous canals socials no han pogut produir, per si sols, el seu efecte corrosiu sobre la democràcia, sinó que els ha acompanyat el fet que els fonaments morals del sistema polític occidental són molt més fràgils del que ens pensem. Per això, tota persona que vulgui contribuir a la revitalització de la democràcia hauria d’ajudar a reconstruir la base ideològica fonamentada en valors, no en espectacle.

Entretant, continuarà la tragèdia per als que tinguin una responsabilitat política. Tant els electors com els elegits estem obligats a escollir entre racionalitat i populisme. Aquesta situació continuarà alterant el clàssic esquema ideològic amb la superposició d’un altre esquema que amb sentit ampli es concreta entre populistes i tecnòcrates, també enfrontats. El triomf del populisme condueix de nou a les dues ideologies històriques considerades mortes i enterrades, com són el nazisme i el comunisme. Naturalment ambdues actualitzades per la modernitat, la globalització i l’universalisme, i ben segur amb altres nominacions, això sí, acompanyades sempre amb la qualificació de democràcia.