'Open Arms'

Fa un parell de dies que han sortit de la costa africana i les condicions són absolutament inhumanes. Gent que ha pagat una fortuna per arribar a Europa, per viure un somni que molts ignoren que mai es complirà. És la temporada d’hivern, però val la pena intentar-ho, perquè ja no els queden més mitjans per sobreviure. A la pastera hi ha dones embarassades, nens que encara no han complert el primer any i més d’un centenar de persones que no arriben als trenta anys. Persones encabides com animals dins d’un recipient separat només un pam de l’aigua. Quasi tots els que viatgen són joves i la majoria no saben ni tan sols nedar.

Arrisquen la vida sense saber que Europa està molt més lluny del que es pensen; sense saber que al mar les condicions són dures i que fa molt de fred. Sense saber que l’aigua és gèlida i que les nits de gener són interminables. Arrisquen la vida sense saber que aquest mar és traïdor i que quan menys ho esperes entra el vent del nord i les condicions per sobreviure són cada vegada més difícils.

Però ho proven, segurament sense saber que els governs europeus no els volen, sense saber que sols ho aconsegueixen molt pocs; sense imaginar que tenen moltes possibilitats de morir. No els matarà la guerra de la qual han fugit, o la pobresa del lloc que han deixat, els mataran les condicions deplorables en què viatgen i l’abandó que sofriran al mig del mar.

Però de vegades, ho sàpiguen o no, es produeix un petit miracle. De vegades apareix a l’horitzó un vaixell que porta el nom d’Open Arms o d’altres de similars que s’acosten a la seva precària embarcació i els permeten pujar a un vaixell on almenys viatjaran segurs.

De vegades passa. Potser saben que hi ha gent que vigila el mar per trobar-los i acabar amb la seva agonia. Potser saben que hi ha persones que fan tot el possible perquè puguin sobreviure. O, potser, ni tan sols ho saben. I des d’un començament han viscut enganyats, humiliats, explotats i al final abandonats.

El que no saben és que els governs dels països implicats, els governs dels països de la part nord del Mediterrani, fan tot el possible per posar-los entrebancs i dificultats; fan el possible per no permetre la navegació de vaixells com el d’Open Arms. El que no saben és que quan d’altra gent pregunta per quina raó aquest vaixells no poden sortir a salvar gent, contesten que són temes administratius. No donen gens d’importància a una ordre que ve del govern o de l’autoritat portuària o que porta l’etiqueta administrativa i que condemnarà centenars de persones a una més que probable mort.

El Mediterrani, mar de vegades tan poètic i meravellós, és també el mur d’aquesta part del món; és el mur de Donald Trump traslladat a Europa. Sense pagar res; sense gastar ni un euro. Sols fa falta oblidar-se de la necessitat de socórrer els que naufragaran al mar aquesta nit o demà.

Les xifres són terribles; es calcula que més de 2.000 persones han mort al Mediterrani l’any 2018. Una de cada vuit persones ha mort en el trajecte.

L’any 2018 han arribat unes 50.000 persones a Espanya, 22.000 a Italià i 27.000 a Grècia.

Open Arms i d’altres vaixells solidaris que actuen davant de la tragèdia no són la solució al que està passant, però són, com a mínim, una petita esperança per a les persones que tracten de creuar el Mediterrani.

Open Arms havia de portar els Reis Mags a Barcelona, però també se li va negar aquesta possibilitat. Ara espera que l’autoritat pertinent li permeti tornar a aigües internacionals per socór­rer la gent. Per a tota aquesta gent per a qui Open Arms és el seu moment de sort, els veritables reis, aquells que els permetran com a mínim somniar en una vida digna.

La imatge del vaixell que apareix quan quasi tot està perdut és la imatge que tots hauríem de guardar a la memòria. La imatge de l’esperança; la imatge que ens recorda que un món més solidari és possible.