La tribuna
Una vida en salva una altra
Amb l’aprovació el desembre passat de la Llei de donació d’òrgans, cèl·lules, teixits i sang, s’ha acabat mirar-se, des d’Andorra, el tema de la donació d’òrgans de passada
La meva àvia materna va morir d’insuficiència renal crònica terminal. Es deia Maria Àngela Vendrell i només tenia 55 anys. Era l’any 1967 i no existia l’hemodiàlisi.
El primer trasplantament de ronyó amb èxit a Espanya es va fer a l’Hospital Clínic de Barcelona el 1965. L’equip format pels doctors Gil-Vernet, Caralps i Vives va haver de defensar-se davant d’un jutge després de ser denunciat per “apropiació indeguda d’òrgans”. A partir d’aquí es van produir canvis legislatius i s’inicià un camí que cinquanta anys després es pot afirmar que ha estat un èxit absolut.
La gosadia dels doctors Gil-Vernet, Caralps i Vives a Catalunya o del doctor Christian Barnard l’any 1967 a Sud-àfrica, fent història amb el primer trasplantament de cor, han suposat salvar milers de vides humanes.
No em puc ni imaginar el que devia sentir el doctor Barnard amb un cor bategant, per primera vegada a les seves mans, a punt d’introduir-lo en un pit aliè. L’adrenalina corrent per les venes de l’equip del doctor Gil-Vernet, en un quiròfan de matinada al Clínic, mig d’amagatotis, amb l’oposició majoritària de la classe mèdica, però convençut que l’impossible era possible. “No hi ha paraules per descriure la sensació d’haver vençut la mort”, va dir el nefròleg Caralps. “En aquell quiròfan van saltar llàgrimes”, va reconèixer el doctor Gil-Vernet en més d’una entrevista.
Amb l’aprovació el 20 de desembre passat de la Llei de donació d’òrgans, cèl·lules, teixits i sang, s’ha acabat mirar-se, des d’Andorra, el tema de la donació d’òrgans de passada. El text, el primer en la matèria i aprovat quasi per unanimitat pel Consell General, és generós i respectuós. Generós en el sentit que tothom és donant si en vida no diu el contrari. Respectuós perquè a la pràctica, la darrera paraula la té la família (consentiment presumpte), segueix bàsicament el model espanyol que tants bons rèdits ha donat i està donant i s’allunya dels models francès o holandès, que opten per ser automàticament donants si en vida no s’ha especificat el contrari. Però si les legislacions europees tendeixen a ser cada vegada més estrictes quant a la donació, és per un sol motiu: perquè falten donants. La tendència actual és augmentar els trasplantaments de donants vius. Amb la modificació de la Llei de la CASS, s’ha aconseguit una millora substancial que afecta aquests tipus de donants que poden cobrar el 100% del sou el temps que estiguin de baixa després de fer una donació. Un incentiu important a l’hora de plantejar-se donar una part del cos a una persona estimada i una aposta clara de cara a fomentar la donació.
És aquí on juga un paper cabdal la conscienciació. Des d’Atida creiem que és importantíssim que a casa, a les escoles… es parli del tema. Hem de ser capaços d’esvair fantasmes i conscienciar la població que donar és bo, que salvar vides és l’expressió màxima de generositat humana i que no hi ha res més lloable que donar una altra oportunitat de viure a qui més ho necessita. En aquest sentit, no esmerçarem esforços a fomentar, incentivar, divulgar i potenciar la donació, que en principi no serà de facto. Caldrà una reglamentació per fer-la possible i encara passarà cert temps fins que es pugui fer del tot efectiva, però el primer pas, el més important, està fet. Sense una llei no hi havia futur. De què serveix sacsejar consciències si a la pràctica no pots ser donant? No resulta frustrant que una persona vulgui donar els seus òrgans per salvar-ne d’altres i no ho pugui fer perquè existeix un buit legal? Aquesta llei salva vides. Des d’Atida ho hem reivindicat en multitud d’ocasions i protegeix la salut tant del donant com del receptor. A més a més, obre portes a la investigació i especialitats clíniques. La donació de cèl·lules és el nou pilar de la medicina regenerativa, imprescindible per treballar en certes teràpies avançades.
Fa cinquanta anys, el trident format pels doctors Gil-Vernet, Caralps i Vives va treballar de nit durant dos anys, sense cobrar, fent trasplantaments a dotzenes de gossos. Finalment una matinada de juliol, en un senzill quiròfan del servei d’urologia del Clínic, “on teníem una pala matamosques”, explicava Caralps al periodista Genís Sinca, es va produir el miracle.
Avui hem passat de la pala matamosques al robot Da Vinci. I del no-res, a una necessària i desitjada llei.