La tribuna
La mort de la lectura?
Em diran que hi ha moltes maneres de llegir i és cert, però una que ha durat des de Gutenberg és el llibre. Al poder sempre li va bé que la població llegeixi el mínim.
Llegia l’altre dia en una enquesta d’aquestes qualificades de serioses que al país veí, Espanya, el 40% dels espanyols no llegien mai cap llibre ni per fàstic. I quan deien mai, es referien que a l’edat adulta no obrien un llibre. És greu, molt greu per a un estat arribar a aquests límits. No sé a Andorra quin percentatge ens donaria una enquesta semblant, però els fets són els fets i cal acceptar la realitat. Excuses moltes, algunes objectives, altres menys versemblants. És un fet molt general el tancament de llibreries emblemàtiques de l’estil antic. La societat s’ha convertit en una societat on només es treballa com ases i on l’espai d’oci gairebé ha desaparegut de la vida quotidiana, i per tant és molt difícil que la lectura sigui un plaer quan realment ho és. Arribant a casa, lògicament, hom te més fàcil obrir el televisor i enganxar-se a qualsevol grolleria dels “grans hermanos” i companyia que fer-se companyia amb una bona novel·la, un llibre de contes o un recull de poesies. Sense oblidar un assaig més o menys lleuger.
Groucho Marx deia que l’home (i la dona, és clar) tenia dos grans amics: un, el gos; l’altre el llibre. El que succeïa era que en el gos no podies ni entrar dins. Amb la seva surrealista ironia encertava. Llegir és entrar en altres móns, en altres cabòries. En altres bondats i en altres maldats. Però avui, entre les tecnologies i una altra manera d’apropar-se (o d’allunyar-se del món) a succedanis de la vida ( mòbils, etc...) hem entrat en un procés en què llegir –excepte els esports, una altra manera de llegir embrutidor, perquè tot és un pur mercadeig- és quelcom estrany, com d’una altra època. Tot el que es vulgui: es pot comprar online els llibres, però entrar en una llibreria i veure persones que comprin o no, però que remenin, obrin i tanquin llibres, dialoguin amb els llibreters, no té preu. Comprar per les xarxes potser sí que deu ser més còmode, més..., més no sé què, però han matat l’encant, el miracle de veure llibres en poselles o en taules que pots tocar. Sí, és veritat que no es pot viure d’il·lusions, però que no és il·lusió, la vida? Segurament, cada cop menys, pel que observo i sobretot quan veig tanta gent que parla sola amb una maquineta tenint altres persones a la mateixa taula o be al costat: la maquineta és el marit, l’esposa, el fill, la filla, el pare, la mare, i les persones reals i humanes que envolten l’embruixada per les tecles només són ninots de fira?
Sí, l’Estat ha de fer molt per incentivar la lectura, que és un aprenentatge –com tot en la vida- que cal iniciar des de la infantesa. Llegir no ha de ser una obligació, ha de ser el complement absolutament necessari per viure més oberts i més humans. Sense lectura, que és una part de la cultura, estem fotuts. Em diran que hi ha moltes maneres de llegir, i és cert. Però una que ha durat des de Gutenberg és el llibre. I com a tal, cal llegir per no ser simples consumidors i no ser víctimes del poder que, com menys lectors tingui, a bodes em conviden.
Si ens fixem en tots els absolutismes que s’han imposat al llarg de la història, la primera cosa que fan es amuntegar grans fileres de llibres i posar-hi foc. El llibre és, a més, signe de llibertat, per tant cremant els llibres els odiadors professionals –avui també n’hi ha, d’odiadors professionals- desitgen de manera vehement i orgiàstica fer cendres de la llibertat, del pensar personalment i de creure en móns més justos i diferents.
Ja sé que la Biblioteca Nacional d’Andorra crea molts focus d’interès per enfortir la cultura del llibre. Però mai no és prou perquè Andorra sigui un país on el llibre pugui ser un emblema tan important com la neu, la pau o la natura. I quan dic llibre, dic cultura. I no és cap bestiesa, cregui’m. És qüestió de posar-s’hi i ser hàbils per vendre que un país sense cultura és com una ciutat morta, d’aquestes que surten als westerns del Sergio Leone o del vell Clint Eastwood. Ciutats fantasma, vaja!
O com diu el meu bon amic Vicenç Villatoro: Savoranola (és a dir els fanàtics) volen fogueres, Maquiavel prefereix pactes.”