La 'natura' de DA

Els darrers mesos, la caserna general de DA –de creences gasoses i memòria curta– centra part dels esforços paleopolítics a desacreditar el pacte electoral de liberals i socialdemòcrates a les llistes parroquials.

Ells, que mai han tingut la necessitat d’explicar-se sobre la ideologia que els va reunir, ara s’autoadjudiquen una autoritat (acadèmica?, social?, sobrenatural?) per donar –o negar– la legitimitat als acords polítics de i entre els seus competidors.

Potser abans de furgar sobre la natura de les altres forces polítiques i els aspectes contranaturals del seus pactes, seria més oportú indagar sobre la natura de DA.

La veritat és que esbrinar la natura ideològica del partit que ens desgoverna des de fa vuit anys no és cap tasca fàcil. Podem intentar abordar-la consultant els CV individuals –sense oblidar els familiars– dels membres més significatius; no veurem res més que conviccions febles, discursos sofistes, oportunisme, canvis de jaqueta, infidelitats; detalls biogràfics importants, però que emmascaren el denominador comú que ha reunit tot aquest grup de nòmades.

No serà en la lectura dels clàssics –Hobbes, Locke, Rousseau, Tocqueville, Marx, Renan, Lenin, Gramsci, Berlin, Popper o Hayek– on podrem trobar la coherència que uneix els Aleix, Baró, Cinca, Espot, Martí, Mateu o Saboya. Tampoc en els moderns –John Rawls, Alain Touraine, Zygmumt Bauman, Amartya Sen, Tony Judt, Richard Rorty, Norberto Bobbio o Slavoj Žižek– hi ha cap indici que pugui ajudar a identificar l’ingredient racional –o afectiu– que lliga el poti-poti del partit al poder. Associar el pragmatisme, com l’entenia Rorty, al que fan i han fet Espot, Baró i companys, seria atemptar greument contra el pensament del filòsof americà.

Tanmateix, el nomadisme de l’estat major de DA és enganyós; els seus viatges polítics sempre han estat entre les tres cantonades (econòmica, política i social) del poder oligopolític del país; en aquest petit triangle no hi ha gaire cabuda per a les idees il·lustrades; la política, millor dit, l’interès polític, es redueix a seguir al peu de la lletra la màxima: “Qui troba bon padrí, ja ha recorregut mig camí”; mig camí o... total amb l’ajuda de la llei electoral.

La recerca politòloga, doncs, no hauria pas de tenir per objecte saber si a DA hi ha hagut inconseqüències o infidelitats ideològiques antinatura, sinó una qüestió prèvia: té ideologia el partit fundat per Antoni Martí? I com a conseqüència: sobre quina base s’ha cohesionat aquest partit?

DA no té ideologia, mai l’ha fet pública; en propietat, és una constel·lació d’actituds: el que els sociòlegs anomenen mentalitat, o sigui un conjunt d’opinions i representacions col·lectives menys deliberades i reflexives que les ideologies; la seva mentalitat és tradicionalista, conservadora, quan no obertament reaccionaria; és una mentalitat reproduïda pels seus respectius rols socials, pel seu comunitarisme clànic i patriarcal, per la necessitat de submissió natural del poble a les nissagues del poder tradicional i l’acceptació acrítica d’uns mites identitaris seculars.

Aquesta mentalitat té una transposició a la pràctica política que s’acobla perfectament amb els usos i costums establerts en una diversitat d’àmbits socials i institucionals.

Ha encaixat, des de la primera hora, inclús en la gestació del partit, amb el gust d’una part de l’empresariat andorrà a la promiscuïtat en la interlocució i en el lobbisme, sovint en espais opacs i reservats; molt lluny de les mínimes normes de transparència que exigeix aquest diàleg en democràcia; amb una complicitat selectiva respecte als diferents grans grups econòmics del país, fent recaure els seus favors en els empresaris més incompetents; amb el resultat de la neutralització i el bloqueig de gairebé tots els esforços i projectes de diversificació i creixement.

Aquesta mentalitat s’emmotlla de manera insuperable amb les demandes d’una part de les elits professionals que han viscut –i viuen– de prebendes i favors estatals.

També ha sintonitzat, aquesta mentalitat, amb la vampirització política d’una sèrie d’entitats civils, les quals, amb honroses i escasses excepcions, destinen bona part del seu temps i de la seva presència pública a llagotejar el poder.

És una mentalitat tancada al pluralisme social i a un espai públic transparent. El moll de l’os d’aquesta subideologia són les maniobres i els tripijocs entre uns quants jerarques socials, econòmics, financers i els poders de l’Estat, en un ambient íntim, limitat, controlable i opac. És l’ecosistema dels interessos, en el qual es troben a gust, com en un club privat amb dret d’admissió i inscripció prèvia.

La natura a-ideològica de DA, la seva mentalitat essencial, és el dogma de la justificació i consolidació d’una societat dual, amb un centre en el qual hi ha els amics escollits i per suposat els millors, i una perifèria on hi ha la resta d’habitants, la majoria, als quals es nega la categoria de ciutadans capaços de decidir, els que han de seguir, obeir, treballar, pagar impostos i callar.

El problema d’aquesta mentalitat primària és la seva esterilitat en els temps que corren. Ja ens hem acostumat a recitar com una lletania els fracassos del Govern de Toni Martí: Patapou, The Cloud, centre multifuncional, font de colors, ràfting, heliport 2, concurs de línies bus 1, i centres de recerca mèdica i oncològics.

Potser la raó de tant fracàs no és la mala sort, sinó que neix de la natura de DA, de la seva propensió al tripijoc SA com a forma de gestió econòmica i de foment de la inversió.

L’intervencionisme, la manca d’imparcialitat, el capitalisme d’amiguets (crony capitalisme) estan en la natura de DA amb les seves ineluctables conseqüències d’ineficàcia, de malbaratament de recursos, d’empobriment de la població i la generalització d’uns indicis de pràctiques dubtoses que en altres països inquietarien la consciència més laxa del fiscal més tolerant i el mourien a actuar d’ofici.