Aquella utopia d'en Borís…

Quan Borís Skossyreff es va proclamar rei d’Andorra, en aquell episodi novel·lat per Morell i tornat a tractar recentment amb ambició d’assaig històric per Gerhard Lang, presentava tot el que avui en diríem un programa d’actuació política, que incloïa la portada del tren, el casino i un diari editat a la Seu.

D’aquests tres projectes només s’ha fet realitat fins avui el tercer, multiplicat per tres si ho entenem en sentit ampli, o només un, si ho reduïm als mitjans impresos que es publiquen tots i cadascun dels dies de la setmana. I no es fan a la capital de l’Alt Urgell, sinó frontera endins.

De tant en tant, i molt recentment una altra vegada, ferrocar­ril i casino tornen a plantejar-se. El primer en forma de línia –alguns diuen de metro– entre el Pas de la Casa i Porta. Quelcom difícil d’assolir, no pel pressupost que semblaria accessible abans dels habituals sobrecostos, sinó per la veritable utilitat d’una línia lenta en paràmetres actuals d’agilitat, sense empalmar directament amb les xarxes d’alta velocitat franceses, i encara menys amb les del sud que, segons hem llegit, seria via Girona. Tot un gran tomb per poder arribar a Barcelona, Madrid, la resta de la Mediterrània espanyola i Portugal, una altra destinació de gran interès per a gran part de l’actual ciutadania i d’origen de visitants.

Pel que fa al casino, ara i aquí, hem fet constar ja diverses vegades objeccions amb arguments considerats plausibles: els establiments actuals d’aquesta mena estan lluny de la imatge romàntica dels segles XIX i XX. Ja no són aquells recintes de jocs d’alt nivell –ruleta, blackjack i bacarà o chemin de fer, entre d’altres– on l’accés estava restringit a persones abillades segons un protocol estricte, en un ambient de silenci, elegància i alta gastronomia o cocteleria.

Avui els casinos que podem trobar a França, o ens presenten les pel·lícules americanes, són grans espais de màquines escurabutxaques, amb uns petits reductes per a les modalitats més tradicionals fins al passat recent.

Abans de la proliferació de jocs i apostes a les xarxes, la doctora González de l’hospital de Bellvitge, pionera en l’estudi i el tractament de l’addicció patològica als jocs d’atzar, feia una descripció dels diversos factors que incideixen a participar en aquestes activitats –i indirectament a la malaltia– i concloïa que eren –són– les maquinetes les que comporten un risc més gran.

Això convida a deduir que un casino amb el format més habitual ara seria una font de problemes socials, fins i tot potser d’ordre públic, més o menys greus i estesos. A la vegada fa dubtar que constitueixi, per si mateix, l’atractiu turístic del qual es parla. Seria veritablement un atractiu d’après ski o un motiu complementari –costa pensar que principal– perquè persones d’alt nivell –econòmic– decideixin venir a aquestes valls? O més aviat seria un imant per a la població estable, especialment per a la menys afavorida en ingressos, sense gaires alternatives de lleure en acabar les jornades laborals?

De moment, l’anul·lació de la concessió inicial a Jocs SA, sense entrar en argumentacions jurídiques, és una bona notícia per a aquells que, per motius ben diversos, no veiem les bondats d’aquest antic projecte reivindicat i cada vegada descartat, al llarg de la història contemporània d’aquest país.

Totes les probabilitats, atès que a més de la decisió de CRAJ hi ha l’admissió a la Batllia dels recursos de les altres empreses aspirants a habilitar i explotar les instal·lacions de divers abast que s’havien presentat, conviden a pensar en l’obertura d’un procés judicial que ben bé podria ser llarg i complicat, d’anys. I que, quan s’arribi a resoldre, qui sap si continuarà veient-se com a rendible –en el sentit més ampli– per als promotors i per a l’interès general de la ciutadania, sobretot.