Ja la tenim armada!

Fa 32 anys (1987) que els presidents dels Estats Units de Nord-Amèrica (EUA) i la Unió Soviètica (US), Ronald Reagan (del Partit Republicà) i Mikhaïl Gorbatxov (líder de l’antiga URSS), els dos màxims dirigents de la Guerra Freda, van signar el pacte que frenava l’escala d’armament nuclear de mitjà abast INF (Intermediate-Range Nuclear Forces, sigles en anglès), a la Casa Blanca, que donava per acabada, o si més no, es congelava l’anomenada etapa de l’esmentada Guerra Freda. Ara tant els EUA com Rússia s’han acusat mútuament d’incomplir-lo i s’autolegitimen a trencar l’acord. Ja la tenim armada!

Aquest trencament –si es fa efectiu- pot significar que ambdues potències es gastin milions de dòlars o rubles per destinar-los a nous models més potents i de més abast per amenaçar-se mútuament i tenir la resta del món atemorits. Donald Trump (EUA) i Vladimir Putin (Rússia) es comporten –de moment només verbalment– com dos galls en un galliner. Com si en els seus països i altres parts del món no hi haguessin prou problemes per intentar solucionar-los: desplaçaments de refugiats, guerres, dictadures, fam, misèria, problemes de salut, d’educació, de conservació de la natura, corrupció, etc.

El Planeta Blau en mans de dos persones que pretenen ser els amos d’un món atemorint milions de persones que no desitgen res més que viure en pau i tranquil·litat.

Ara que sembla que l’Estat Islàmic està de cap a caiguda sembla que tant l’un com l’altre vulguin desenterrar la destral de guerra freda amb allò de “I tu més!”. Semblava que entre Trump i Putin hi havia feeling, bona entesa, i ara es treuen de la màniga acusacions que probablement siguin fake news o cortines de fum, mostrar múscul davant dels seus seguidors. Ara que el dictador de Corea del Nord semblava que entrava en una via de sensatesa i la UE prou feines té a no desintegrar-se, han trobat una bona excusa per rearmar-se.

Fem memòria i remuntem-nos al 1987 quan Gorbatxov i Reagan signaven –davant l’acceptació de molta gent– el pacte que ara es vol anul·lar.

El tractat INF fou ratificat pel Congrés dels EUA el 27 de març de l’any següent (1988) i va entrar en vigor el primer dia del mes de juny d’aquell mateix any. Un tractat que eliminava els míssils balístics i de creuer o també convencionals que tenien un abast d’entre els 500 i els 5.000 quilòmetres de distància (es denominaven euromíssils perquè estaven instal·lats en bases d’Europa Occidental i Oriental. Per contra la Unió Soviètica podia atacar països de l’OTAN com eren Alemanya, França, Gran Bretanya i Noruega).

La data límit del pacte per destruir els míssils (xifra global) era, recordem-ho, l’1 de juny del 1991, un total de 2.692 míssils foren desmuntats (846 per part dels EUA i 1.846 per la US).

Aquest pacte els obligava i permetia controlar les instal·lacions militars de l’altra part, per tal de comprovar els treballs de destrucció dels míssils i per corroborar que no se’n construïen. El primer dia del mes de febrer del 2019 els Estats Units d’Amèrica, amb Donald Trump a la Casa Blanca, anuncia que abandona l’acord davant del suposat incompliment per part de la Rússia de Putin. Com era de témer Putin va ser fulminant i l’endemà deia que també donava per acabat el pacte. La suspensió del tractat durarà mig any i si no es recompon l’acord i les negociacions es donarà per finit. Cada una de les dues potències tindrà les mans lliures per tornar a la guerra freda i destinar milions de dòlars o rubles per continuar fabricant aquesta arma letal. Però avui dia hi ha altres països amb tecnologia capaç per fer el mateix. Què hi diu la Xina, per cert, l’Índia, Israel, etc.?

Per cert i l’ONU què hi diu? Les Nacions Unides no tenen res a dir? I la Unió Europea? No valdria la pena obrir un fòrum per dialogar i mirar d’allargar el pacte del 1897? I si calen més controls, doncs endavant.

Hom troba a faltar una ONU amb més autoritat, encara que només sigui moral. Que faci d’àrbitre i assegui en una taula els dos líders implicats i alguns d’altres per evitar aquest disbarat que dos galls com són Trump i Putin puguin decidir sobre les vides, la pau, la tranquil·litat d’un món que –com ja hem dit– només aspira a viure en pau i tranquil·litat. No valdria més que els diners destinats a fer armes més mortíferes es destinessin a erradicar les guerres, les dictadures, la fam, la ignorància?

Els creients que resin i els que no que facin el que estigui al seu abast. Per a això sí que val la pena sortir al carrer, per manifestar l’estupor, l’horror, la indignació.

Pensem en els nostres fills i nets que tenen dret a tenir, com a mínim, un futur sense amenaces nuclears.

Prou feina hi ha per tirar endavant cada dia.