Dos projectes transfronterers

Casualitat o causalitat, en plena precampanya electoral no paren de presentar-se projectes, o propostes, de gran magnitud per a aquest país. Un és la participació a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus 2026.

Aquesta vegada les possibilitats i viabilitat serien més grans que en l’aventura anterior, patrocinada per un dels governs Forné, ja fa uns quants lustres. La televisió nacional va organitzar un debat, hi van “pujar” convidats especials de Barcelona que, a cada observació per demostrar-ne la inviabilitat, responien des de la prepotència de la seva suposada auctoritas i la ignorància de les nostres realitats.

Una d’aquelles desautoritzacions seves des de l’optimisme resulta difícil d’oblidar: dèiem que era inabastable pel cost i imposible de fer front al manteniment posterior d’un estadi olímpic amb condicions suficients per acollir les cerimònies d’obertura i cloenda, i una d’aquelles llumeneres va saltar: “Seria assequible, perquè només caldria un estadi petit, com per a unes trenta-mil persones.” I així van continuar “desmuntant” altres arguments en contra sobre els tobogans per als “bobs”, els trampolins de salts…

Ara, el Comitè Internacional Olímpic ja no aplica la directriu que la candidatura havia de ser d’una ciutat i amb totes les instal·lacions al seu terme o a prop, i a més prima que el cost sigui baix, que es respecti al màxim el medi ambient…

El vent, doncs, bufa a favor. A condició que les proves que des de la metròpoli catalana “concedeixin” a aquestes valls no siguin, ni de les menys populars, ni requereixin instal·lacions noves i gaire cares. Ja tenim pistes que acullen mundials d’alpí, per esmentar un exemple.

L’altra iniciativa sembla encara molt més difícil objectar-la. És la candidatura dels “monuments de la formació del Coprincipat d’Andorra”, que també es fa conjunta amb França, per incloure el Castell de Foix, i amb l’altre Estat veí, per a la catedral de la Seu. La Casa de la Vall, les principals esglésies romàniques, la torre dels moros de Les Bons, els jaciments de la Margineda i d’Enclar són elements, tots, de gran valor històric, la majoria també arquitectònic, potser amb poques referències comparables.

La que més s’hi pot assemblar, i que d’altra banda ja figura al catàleg de la Unesco, és el conjunt romànic de la Vall de Boí-Taüll. I no seria sobrer –si no s’ha fet ja– obtenir assessorament dels qui ho van aconseguir o exploten la imatge d’una contrada amb altres similituds amb aquestes valls, com ara les pistes d’esquí i el balneari.

De candidatures a la Unesco ja hi ha experiència. Amb la Vall del Madriu, encara pendent de tantes decisions i realitzacions; des d’Andorra la Vella es va liderar la de les falles com a patrimoni immaterial, amb èxit. No es va aconseguir la fita per a l’església de Santa Coloma, perquè l’entorn era ben poc presentable aleshores.

La declaració, si s’aconseguís, seria una eina ben útil per a la captació d’aquest turisme de cultura, tan desitjat, que ajudaria la desestacionalització de la principal activitat (activitats) econòmica i l’elevació del nivell –si més no, cultural– dels visitants. I si no fossin possibles les inclusions de castell i catedral, la resta d’elements semblen suficientment importants com per intentar-ho només amb els del patrimoni nacional.